La rigidesa del principi de Pareto dificultaria fer canvis des de punts subòp-tims, com el punt 4, fins a punts òptims com els que es troben sobre la corba GG. Per a fer més flexible el criteri de Pareto, els economistes han utilitzat el criteri de millora potencialment paretiana. Observem que la introducció duna mesura política que implicara un canvi del punt 4 al punt 3, en el gràfic 2.3, sí que pas-saria el criteri de la millora potencialment paretiana, ja que els guanys dutilitat per a Joan li permetrien compensar Andrea i encara així millorar el seu benestar, traslladant-se, amb aquesta compensació, del punt 3 al punt 2, per exemple. És a dir, hi ha una potencialitat de millora paretiana, que serà efectiva depenent de si es fa la compensació o no, perquè el que guanyen els guanyadors amb el canvi excedeix el que hi perden els perdedors.
Es considera que un canvi compleix amb el criteri de millora potencial-ment paretiana quan el que estan disposats a pagar els que guanyen amb el canvi excedeix el que estan disposats a pagar els perdedors perquè no es porte a cap el canvi.
Ara bé, com podem ordenar els punt òptims sobre la corba de possibilitats dutilitat global? És a dir, com podem diferenciar entre els punts 1, 2, 3 o 5 del gràfic 2.3? Per a poder fer-ho, ens cal introduir un altre criteri a lhora de valorar lassignació de recursos. La raó és que, sent tots aquests punts eficients, per a poder ordenar-los hem dintroduir valoracions en els canvis relatius dutilitat entre els individus, i això suposa violar un dels supòsits bàsics del criteri de Pareto, com és devitar les comparacions dutilitat entre les persones. Per això, els economistes, per tal de poder valorar els distints punts òptims en el sentit de Pareto, afegeixen al criteri deficiència el criteri dequitat.
El criteri dequitat tracta de fer, precisament, el que evita el criteri de Pareto, o siga, valorar els canvis relatius dutilitat dels individus. El criteri dequitat és molt utilitzat en les assignacions de recursos que realitza el sector públic, i en tornarem a parlar en el capítol dedicat a la imposició. Utilitzem aquest criteri ara per fer palès el previsible conflicte que sorgirà entre els criteris dequitat i deficiència, qüestió que és important deixar clara en un text dintroducció a leconomia pública.
Linstrument conceptual que ens cal per a introduir lequitat en els proble-mes de lassignació de recursos és el de la funció de benestar social, que mesura el benestar social com a funció dels nivells dutilitat assolits pels individus que conformen la societat:
W = W(U1, U2, ..., Ui,...),
on Ui és la utilitat de li-èssim individu. Una de les àrees més conflictives de la literatura econòmica és precisament la forma precisa daquestes funcions de benestar social, sobre la qual no hi ha un consens com el que sí que hi ha sobre el criteri deficiència que acabem de veure. És per això que en podem trobar pro-postes molt diferents, que anirien des de considerar que les funcions de benestar social W=W(Ui) no són més que el sumatori de les utilitats individuals, fins a plantejaments com el de J. Rawls, per al qual el benestar social només creix en la mesura que ho faça el benestar de lindividu pitjor situat. Enmig, podem trobar posiciones intermèdies. Nés un la que es representa en les corbes W1i W2 del gràfic 2.3. Si admetem que aquesta és la funció de benestar social, el problema de triar entre els punts paretoòptims sembla senzill. El punt 1 representaria el màxim nivell de benestar assolible, seria lòptim des de lequitat entre els òptims des de leficiència.
El gràfic 2.3 permet exposar duna manera senzilla el conflicte que sorgeix entre els criteris dequitat i eficiència. Des del punt de vista de lequitat, un punt com el 6 seria preferible a un punt com el 5, per on passa una corba dindiferència social de menor nivell més a prop de lorigen. Una política redistributiva que implicara un canvi així seria, doncs, recomanable des de lequitat. Ara bé, parem atenció al fet que el canvi de 5 a 6 no supera el criteri de millora potencialment paretiana, tot i que es valora socialment així ho expressa la funció dutilitat so-cial que els guanys en el benestar dAndrea compensen la pèrdua en el de Joan. Dit duna altra manera, els guanys des de lequitat es considera que compensen les pèrdues des de leficiència duna política que implicara un canvi com aquest.
Ara bé, també el sector públic tindrà problemes i limitacions a lhora de portar a cap aquestes reassignacions de recursos. Ens hi referirem breument en lepígraf 2.2 i, amb més detall, en el capítol 5, quan parlem de les fallades i les limitacions del sector públic.
2.2 Justificació de la intervenció pública
En aquest apartat pretenem exposar una fonamentació de la intervenció del sector públic en leconomia, basant-nos en el que hem vist en lepígraf 2.1. El primer pas serà la introducció dels conceptes de fallades i limitacions del mercat, el funcionament del qual hem exposat en lapartat anterior. En un segon pas, ens plantegem la fonamentació de la intervenció pública basant-nos en aquestes fallades i limitacions del mercat. La qüestió clau que abordarem és si el concepte de fallades del mercat és una raó necessària que justifica la intervenció pública, si és una raó suficient, si són totes dues coses o no nés cap. No és només una exercici de lògica, es tracta de veure si podem justificar aquesta raó de ser del sector públic des duna altra perspectiva.