3. Aquest judici de valor és el que estalvia de fer comparacions inter-personals dutilitat, i per això lèxit en una perspectiva econòmica centrada en lassignació i no en lavaluació.
Contra aquest principi, és pot oposar el criteri de Rawls (1971). Aquest és un criteri maximín, és a dir, que maximitza en cada reassignació la posició de qui està pitjor. Segons aquest criteri, una assignació B és millor que una altra A si en el trànsit de A a B millora qui està en pitjor situació de partida, sense importar el que passa amb la resta dindividus.
En lexemple dabans, la reassignació que proposàvem en segon lloc, és a dir, passar de (100, 50, 2) a (90,51,12), sí que és una assignació més eficient en el sentit de Rawls, perquè ha millorat qui estava pitjor, tot i que ja hem explicat que no seria una millora paretiana. Rawls tampoc no vol comparar utilitats, però fixem-nos que el criteri proposat és ben diferent, clarament més adient per a lequitat, i que ens porta a valoracions molt distintes de les assignacions de recursos.
2.1.1 La competència perfecta com a òptim paretià
Tot i tenir present les consideracions anteriors, el criteri paretià, amb les seues limitacions, lutilitzarem com a criteri deficiència. En aquest punt estem ja en condicions de mostrar quines són les condicions que els mercats han de complir per a poder arribar a lòptim de Pareto i com el mercat en competència perfecta, en concret, ens garanteix aquest òptim de la eficiència. Estudiarem aquesta demostració de forma gràfica per a després plantejar com les eixides del mercat competitiu, en el món real, ens allunyen de leficiència paretiana epígrafs 2.2 i 2.3.
Perquè es produïsca una assignació eficient en el sentit de Pareto shan de complir les tres condiciones següents: eficiència en la producció, eficiència enlintercanvi i eficiència global.
Eficiència en la producció
Per a veure les condicions deficiència paretiana, farem servir el model dequilibri general. En veurem només una anàlisi gràfica mitjançant les anome-nades «caixes dEdgeworth-Bowley». El lector pot veure lanàlisi matemàtica que hi està associada en qualsevol manual de microeconomia.
El model que representem en aquestes caixes és bidimensional, de forma que presenta una economia amb dos productes o indústries X armament i Y alimentació, que només fan servir en les seues funcions de producció dos inputs o factors productius, és a dir, capital K i treball L. Aquesta producció és consumida per dos individus Joan J i Andrea A.
El model que representem en aquestes caixes és bidimensional, de forma que presenta una economia amb dos productes o indústries X armament i Y alimentació, que només fan servir en les seues funcions de producció dos inputs o factors productius, és a dir, capital K i treball L. Aquesta producció és consumida per dos individus Joan J i Andrea A.
En el gràfic 2.1 es presenta el problema de leficiència en la producció a què senfronten les dues indústries. Tenim dos eixos per a cada indústria amb dos punts dorigen OX i OY.
GRÀFIC 2.1
Eficiència en la producció
En els eixos horitzontal i vertical representem, respectivament, la quantitat disponible de treball i capital. En la indústria de larmament X, els desplaçaments cap a la dreta i cap a dalt respecte del seu origen, OX, representen augments en lús dels factors treball i capital. En la indústria alimentària Y, això mateix es representa amb desplaçaments cap a lesquerra i cap avall, respecte del seu origen, OY.
És important destacar que tota la quantitat disponible dels factors productius és tancada a la caixa, o siga, en la longitud dels eixos, i que, a més, no hi queden factors productius ociosos. Això implica que qualsevol augment en la contrac-tació de factor treball en la indústria de larmament, implica reduccions en la indústria alimentària desplaçaments cap a la dreta des de Ox són desplaçaments cap a lesquerra de OY.
Les corbes Qx i Qy són les anomenades corbes isoquantes i representen les combinacions de factors productius, capital i treball, que produeixen un mateix nivell de producció. Les corbes es dibuixen convexes en relació amb als seus respectius orígens per la hipòtesi habitual de producció marginal decreixent dun factor productiu. La forma concreta de les isoquantes depèn de la funció de producció, és a dir, de la tecnologia de la producció representada per aquesta funció.
El problema consisteix a trobar lassignació eficient de factors productius entre les dues indústries. Suposem que el punt de partida en què ens trobem és 1 en el gràfic 2.1. Ambdues indústries tindran incentius a intercanviar factors productius per a augmentar la producció duna delles, mantenint constant la de laltra, o bé augmentar la producció de totes dues. Per exemple, si partim del punt 1, la indústria de larmament tindrà incentius a intercanviar treball a canvi de capital amb la indústria alimentària, i desplaçar-se des del punt 1 cap al 3. Seran millores paretianes perquè la indústria armamentística augmentarà el seu nivell productiu, passant de Qx3 a Qx4, i es mantindrà constant el nivell productiu de la indústria dels aliments. De fet, tots els punts dins la lent que formen els punts 1, 2, 3 i 4 del gràfic 2.1, suposen millores paretianes respecte del punt de partida. Les combinacions òptimes en el sentit de Pareto es trobaran en els punts de tangència de les respectives corbes isoquantes; és a dir, en punts com 2 i 3 o qualsevol dels punts intermitjos. Però, què passa en aquests punts? Doncs que els pendents damb-dues corbes isoquantes coincideixen. Atès que el pendent duna corba isoquanta ens diu la taxa a la qual pot substituir-se un factor productiu per un altre mante-nint constant la producció, o siga, la seua relació marginal tècnica de substitu-ció RMTS, la condició deficiència en la producció es pot escriure així: