Parlar de les possibilitats dun sector econòmic dassignar recursos ens porta al concepte deficiència econòmica. Així, la primera cosa que hem de fer és aclarir què volen dir els economistes quan fan servir aquest concepte.
Per eficiència econòmica ens referim al principi que pretén aconseguir la millor assignació de recursos entre les alternatives possibles. Si la branca principal de leconomia fa de lassignació el problema central de la perspectiva econòmica, es comprèn que leficiència en serà la principal ocupació. Ara bé, què vol dir, més exactament, la «millor assignació» possible. Per a poder qualificar una assignació, la que siga, com a millor, hem de demostrar que som capaços dordenar distintes assignacions alternatives segons algun criteri. La qüestió clau, per tant, és quin pot ser aquest criteri.
Els economistes han trobat aquest criteri en la formulació dun economista italià, Vilfredo Pareto. Segons lanomenat principi de Pareto, una assignació B és millor que una altra A, si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en leficiència, segons el criteri de Pareto.
Els economistes han trobat aquest criteri en la formulació dun economista italià, Vilfredo Pareto. Segons lanomenat principi de Pareto, una assignació B és millor que una altra A, si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en leficiència, segons el criteri de Pareto.
Podem explicar millor què és una reassignació que passa el criteri paretià amb lexemple següent. Siga el vector (100, 50, 2) el que descriu els consums o la renda, o el benestar, tant hi fa dels tres individus que conformen una economia. El pas a un vector com ara (101, 50, 2) és una millora paretiana perquè compleix el criteri de Pareto. Dos individus queden igual que en lassignació inicial i un, el que estava en millor situació, hi millora. Així, doncs, ningú no empitjora i, almenys, un millora.
Tanmateix, el pas a un vector com ara (90, 51, 12) no és una millora pareti-ana, per les mateixes raons. Hi ha dos individus que milloren respecte de lassig-nació inicial, els que estaven en pitjor situació, però nhi ha un que hi empitjora, i això contravé el principi paretià. Així, en aquest cas, leconomista no podrà dir que aquesta nova assignació siga millor que la inicial.
Òptim de Pareto
A partir del concepte anterior, és fàcil arribar al concepte dòptim paretià. Les successives millores paretianes porten a una assignació on ja no és possible cap millora paretiana. És a dir, cap reassignació on es complisca el criteri de Pareto. Aquesta assignació final és lòptim de Pareto. A partir de lòptim paretià, qualsevol millora sha de fer a costa del benestar dalgun individu. Leconomis-ta, segons aquest principi neoclàssic, no pot valorar els guanys o pèrdues entre persones perquè el benestar és subjectiu.
Val la pena reflexionar sobre el fet que algú podria estar temptat a dir que si, en els exemples anteriors, la segona reassignació, que no passa el criteri de Pareto, és millor que la primera que sí que el passa, és perquè es compara el benestar entre individus. Aquestes comparacions són radicalment evitades pel criteri de Pareto.
Anomenem òptim de Pareto aquella situació en què no és possible realitzar millores paretianes o canvis en lassignació que milloren el benestar dalmenys un individu sense empitjorar el benestar de cap altre.
El criteri de Pareto i l«objectivitat»
El criteri de Pareto sescampa ràpidament en la perspectiva econòmica, per-què evita haver dentrar en les comparacions interpersonals dutilitat o benestar. Aparentment és objectiu, matemàtic, absent dideologia.
Ara bé, alguns autors (Cullis i Jones 1991) identifiquen tres judicis de valor implícits en el criteri de Pareto:
1. Sentén que la societat no és més que la suma dels individus que la conformen, sense prendre-la com un ens orgànic de nivell supraindividual. Les unitats bàsiques de lanàlisi són els individus, no la societat que, en sentit estricte, és com si no existira.
2. Suposa que els individus són els millors jutges del seu propi benestar o utilitat.
3. El principi mateix que només pot haver-hi millora quan algú millora sense que cap altre no empitjore, sense entrar en qui millora i qui empitjora.
Vegem quines consideracions podem fer sobre els tres principis de valor:
1. La idea que no puguen haver-hi funcions de benestar social i, per tant, no puga existir un ens social separat dels individus, és un judici de valor que entra en contradicció amb la visió daltres disciplines científiques socials, com la sociologia, que estudia precisament la societat com un ens per damunt de les individualitats.
Pel que fa a leconomia del sector públic, haurem dabandonar aquest plantejament si volem dir alguna cosa des del punt de vista de la justícia com a equitat respecte de les assignacions de recursos.
2. Aquest supòsit implícit en el criteri de Pareto és un judici moral o una postura política. És cert que els individus no sempre es creuen els millors jutges del seu benestar i que deleguen la presa de decisions en uns altres per diverses raons, per exemple per manca dinformació, per manca dexperiència o per una irracionalitat aparent. Tot i que tornarem sobre aquesta qüestió en el capítol 4, no-més cal pensar en la quantitat dexemples habituals en què els individus recorren a tercers perquè els ajuden a prendre les decisions més correctes per al seu propi benestar o, fins i tot, les ocasions en què prefereixen delegar la decisió en un altre que consideren millor jutge sobre el benestar personal que no un mateix.