Figures aïllades però amb autoritat advertien sobre les limitacions socials i culturals imposades a les dones. El seu accés a espais públics els permetia denunciar les discriminacions existents, de caràcter laboral i educatiu.
Concepción Arenal va ser nomenada Visitadora de prisiones, un dels primers càrrecs en ladministració ocupat per dones, i seria autora de La mujer del porvenir (1869), La mujer de su casa (1883) i Estado actual de la mujer en España (1884), textos bàsics en els inicis del nostre feminisme. Deia:
El médico, como hombre, ¿tiene derecho a ejercer su profesión? ¿Se le autoriza para ejercerla en virtud de su sexo, o de su ciencia? ¿Qué se pensaría del que, sin haber estudiado quisiera recetar u operar, y dijese al enfermo: «Yo no sé medicina, ni cirugía, pero le curaré a usted porque soy hombre»? Se pensaría en enviarle a un manicomio; y si el hombre, no por serlo, sino por lo que sabe, puede ejercer una profesión, a la mujer que sepa lo mismo que él ¿no le asistirá igual derecho?1
Per la seua part, Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) i Emilia Pardo Bazán foren escriptores de reconegut prestigi. La Pardo Bazán, presidenta de la secció literària de lAteneu de Madrid, creà una Biblioteca de la Mujer (1892), fou membre del Consell dInstrucció Pública, i el rei Alfons XIII la designà per a ocupar la càtedra de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines de la Universitat Central (1916). És per ser dona que hagué de renunciar a la càtedra pel boicot de lalumnat i no arribà mai a ser membre de la Real Academia Española (RAE). Seues són les paraules següents: «No se puede, en rigor, la educación actual de la mujer llamarse tal educación, sinó doma, pues se propone por fin la obediència, la pasividad y la sumisión».2
A les acaballes del segle, en 1892, el Congreso Pedagógico Hispano-portugués-americano va dedicar una de les seues seccions a leducació de les dones, en la qual participaren de manera activa moltes de les que tenien un protagonisme en làmbit pedagògic o cultural. Entre les conclusions aprovades hi trobem:
1. El Congreso reconoce y declara que la mujer tiene los mismos derechos que el hombre para desenvolver y cultivar, en bien propio y de la especie, todas sus facultades, así físicas como intelectuales.
2. Siendo así ¿debe darse á la mujer una educación igual en dirección é intensidad á la del hombre?
3. ¿Debe facilitarse ampliamente á la mujer cultura necesaria para el desempeño de todas las profesiones?
4. En caso contrario, ¿se le reconoce el derecho para el ejercicio de la enseñanza en todos sus grados, á partir de la Escuela de párvulos?
11. [] ¿conviene empezar el sistema de la coeducación de los dos sexos en la Escuela primaria, ampliando el número de Escuelas mixtas?3
Van ser anys en què es produí la incorporació de les primeres dones als instituts. Malgrat tenir limitat laccés als estudis de secundària i superiors, perquè era obligatori sol·licitar la gràcia dels respectius directors o rectors per a matricular-se, les pioneres van obrir camí.
En el Lluís Vives de València, Manuela Solís i M. Amelia Perales, filles, respectivament, del director i del cap destudis de la normal masculina, van ser les primeres batxilleres el 1882. Manuela Solís continuaria els estudis en la Universitat, on va obtenir la llicenciatura en Medicina el 1889 juntament amb Concepción Aleixandre, les dues primeres titulades en la nostra Universitat.
En aquests mateixos anys, el 1883, es va crear, per linflux institucionista, lAsociación para la Enseñanza de la Mujer (AEM), gràcies a la RSEAP de València impulsora també de lEscuela de Comercio, que en el curs 1888-89 va donar pas a la Institución para la Enseñanza de la Mujer, dirigida per linstitucionista Aniceto Sela.
Tots aquests esdeveniments tindrien el seu reflex en la creació i posterior història de la Normal femenina de València, un centre que, més enllà de la seua finalitat declarada de formació de mestres, deu la seua importància a ser una de les escasses i pioneres institucions públiques i seglars dedicades a leducació de les dones.
En una província amb un índex danalfabetisme de la població femenina del 86,75 % el 1877,4 no hi ha dubtes que crear escoles de xiquetes, fer que les regiren mestres competents i aconseguir que hi assistiren les alumnes era un repte pendent per als poders públics, si es desitjava que les dones milloraren la societat en el seu paper de mares primeres educadores.
I seria entre la burgesia del XIX, una classe urbana i en ascens, on cobraria una nova dimensió el concepte utilitari o utilitarista de leducació de les dones, que els permetria assumir un nou paper social més enllà de lángel del hogar: el de la dona il·lustrada, entès com el de la mestressa de casa i mare competent. La seua formació es feia imprescindible, i dací la creació i lèxit de la normal femenina.
1.1«LA NECESIDAD ES EVIDENTE, LA POSIBILIDAD MANIFIESTA»: LA UNIVERSITAT IMPULSA LA CREACIÓ DE LA NORMAL
A València la preparació de les mestres es realitzava de manera particular, normalment per professores de col·legis, com és el cas del Colegio Valentino, on, el 1848, impartia classes Isabel Coll i Cardona «de manera gratuita a cuatro adultas en carrera de maestras».5