Formar mestres dones professionals i autònomes, o reduir-les als aspectes més tradicionals, fomentar o no la seua capacitació de manera simultània a la seua presència en els àmbits públics i de poder social, seria la constant duna història interminable, en la qual, encara, estem immerses.
I les encarregades daconseguir-ho serien les mestres de mestres, denominació que, de manera sintètica, defineix les dones que, en el transcurs de lesdevenir històric, han dedicat la seua vida personal i professional a formar futures mestres. Normalistes, professores de lEscuela del Magisterio, professores de lEscuela Universitaria de Formación del Profesorado de Educación General Básica (EUFPEGB), professores de la Facultat de Magisteri Diferents noms han designat aquelles docents que han compartit lobjectiu comú densenyar a ensenyar a altres dones, per tal deducar xiquetes, adolescents i joves.
En les pàgines següents intentarem una aproximació a levolució de la normal de dones de València, una institució docent que ha complit cent cinquanta anys. Tractarem de recuperar els noms de les seues professores, les dificultats que han hagut de superar, els moments il·lusionants i, dissortadament, els de derrota dels pressupostos i les activitats renovadores.
Perquè, com diu Carmen García Colmenares:
A través de indicios, fragmentos y encrucijadas vitales podremos conocer sus trayectorias, cómo gestionaban los conflictos, las resistencias que utilizaron frente a los mecanismos de exclusión. Nos ayudarán a entender, por ejemplo, las situaciones actuales que se derivan del asociacionismo y las trampas de la falta de estructuras. Se trata a [sic] analizar historias de vidas interconectadas desde la perspectiva del sujeto autodesignado, aunando tiempo histórico y biográfico.5
I aquesta història de dones tindrà també altres protagonistes: les alumnes. Les pioneres a atrevir-se a cursar una carrera que, amb el temps, serà una de les més feminitzades. Dones que, de manera majoritària, després del seu pas per la Normal, seran mestres que treballaran en les poblacions valencianes, en escoles públiques, graduades i unitàries, rurals i urbanes, i educaran generacions de xiquetes membres duna societat a la qual contribuiran a fer avançar o retrocedir. Mestres que seran voluntàriament o involuntària, protagonistes dels esdeveniments històrics dels dos darrers segles, la memòria de les quals cal recuperar perquè sense elles no es poden comprendre les dinàmiques educatives ni socials de la nostra societat.
No hem volgut competir amb Clio a lhora de redactar aquesta història, sinó convertir-nos en les seues portaveus. Com diria Joan Wallach Scott, volem «no incorporar senzillament les dones a un cos existent dhistòries: volem canviar la forma com les històries havien de ser contades. Clio és la nostra inspiració, però també volem ser ella: volem inspirar a altres a que documenten la memòria que estem desvelant».6
1. Segons Sonsoles San Román, cal distingir entre el model de mestra analfabeta reproductora de lideal de mestressa, per al qual no cal lensenyamentaprenentatge de la lectura ni de lescriptura, el de mestra maternal que intenta posar fi a lanalfabetisme perquè es considera la mare com regeneradora social i el de mestra racional-intuitiva que posseeix una formació qualificada dacord amb les noves demandes socials i la concepció de la importància de la infància. Aquest model derivarà en el professionalitzador de la II República mentre que el franquisme recuperarà el maternal. Veure S. San Román: Las primeras maestras. Los orígenes del proceso de feminización en España, Barcelona, Ariel, 2011.
2. El destacat és nostre.
3. Citat per M. Menor Currás i J. Rogero Anaya: La formación del profesorado escolar: peones o profesionales (1970-2015), Madrid, La Muralla, 2016, p. 44.
4. M. E. Guibert Navaz: Historia de la Escuela Normal de Navarra (1831-1931), Pamplona, Institución Príncipe de Viana, 1983, pp. 81-111.
5. C. García Colmenares: «¿Dónde están las pedagogas feministas, dónde se han ido? Una mirada a la docencia universitaria en clave genealògica», Con la A, 29: Educación y género, 2014, p. 18.
6. J. W. Scott: La fantasia de la història feminista, València, Institució Alfons el Magnànim, 2018, p. 42.
1. ELS DIFÍCILS INICIS I LA CONSOLIDACIÓ DE LA NORMAL (1867-1900)
1. Porta dentrada a la Casa de la enseñanza, utilitzada per a accedir a lEscola Normal femenina entre 1867 i 1932. Font: col·lecció particular.
TEMPS CONVULSOS. Els darrers quaranta anys del segle XIX van conèixer la caiguda de la dinastia borbònica, després del regnat dIsabel II, lúnica dona en el tron en més de quatre-cents anys, i la seua restauració en la figura del seu fill Alfons XII. Entre ambdós monarques, una revolució, la Gloriosa (1868), un rei italià, Amadeu, i una república, la primera, amb quatre presidents pertanyents a les elits intel·lectuals: Figueras, Pi i Margall, Castelar i el futur fundador de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), Nicolás Salmerón.
En aquest context sociopolític, al costat de lapogeu del republicanisme i del moviment obrer es va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 1879 i la Unión General de Trabajadores (UGT) el 1888, les reivindicacions de les dones començaren a visibilitzar-se i lassociacionisme femení de caràcter laic i progressista saniria obrint pas lentament.