De manera paradoxal, la funció de caràcter professional, de formar en lofici de mestre i capacitar per a exercir la docència en les escoles, no seria ni lúnica ni la prioritària de les normals, ja que, de manera simultània, complien una funció díndole cultural, tant o més rellevant que lestrictament professional. Un important percentatge dalumnes, que tan sols desitjaven lampliació o adquisició de coneixements, sense cap intenció dobtenir la titulació de mestres o dexercir amb posterioritat la professió, es matrículaven i cursaven assignatures aïllades, opció que es formalitzaria en la figura de lalumne lliure o oient. Manuel Bartolomé Cossío reconeixia que la normal era «casi el único centro oficial que se le ofrece, ya simplemente para ampliar su cultura, ya para procurarse una profesión retribuida».3
En el cas de les dones, a aquestes dues finalitats, comunes a les normals masculines, se nafegia una tercera: la capacitació per a ser mares i mestresses. A la dona, primera educadora, en paraules de Rousseau i Pestalozzi, se li facilitaria laccés a coneixements dhigiene, costura, puericultura, economia domèstica, que li permetrien ser un exemple de mare i esposa, i serien aquestes assignatures algunes de les que més alumnat tindrien matriculat en lopció lliure o doients.
Una funció de formació maternal distintiva que safegiria a la cultural i professional i, amb lexcepció de letapa republicana, seria gairebé tan important com la de la capacitació professional, fet que provocà un augment considerable de la matrícula de les normals femenines.
La triple finalitat comportaria lexistència duna formació diversificada, que seria explicitada en els reglaments. La normal de Navarra, per exemple, soferia com un centre on es pogueren «formar maestras instruidas y capaces de dirigir las escuelas de instrucción primaria de toda la provincia», però també facilitava lassistència a «las jóvenes que, aun sin dedicarse al Magisterio, busquen una educación que las prepare para ser fieles esposas y buenas madres de familia», és a dir, era un centre tant de formació de señoritas com de preparació per a mestres.4
Per altra banda, cal dir que, des de la seua creació, i, en bona mesura fins als temps actuals, les normals van haver de lluitar contra lestigma de ser considerades «Universitat dels pobres» en encertada qualificació de Teresa González, és a dir, centres de segona categoria, privats de recursos i de consideració social. A diferència dels instituts, destinats a preparar els fills de la burgesia futurs universitaris, membres de les elits polítiques i econòmiques designats per a ocupar el poder, les normals formarien el Magisteri, que sencarregaria dinstruir i educar els xiquets i xiquetes de les classes treballadores, dels habitants de les zones rurals, en definitiva, la gent sense recursos econòmics.
La predilecció dels poders públics pels centres de secundària es veuria reflectida en els millors sous del seu professorat, la cura per les condicions de les infraestructures, i el currículum més complet. Els centres de formació del Magisteri creixerien com uns instituts de segon ordre, i desapareixerien, fins i tot, en determinades èpoques, pel fet de considerar escassa la necessitat de la seua existència. Reduïdes a impartir un currículum cultural paral·lel al dels instituts però de menor categoria, al qual sincorporaven escasses matèries de caràcter professionalitzador didàctiques, metodologies, pedagogia, la lluita per dignificar la seua existència ha estat una de les constants de la seua vida.
La predilecció dels poders públics pels centres de secundària es veuria reflectida en els millors sous del seu professorat, la cura per les condicions de les infraestructures, i el currículum més complet. Els centres de formació del Magisteri creixerien com uns instituts de segon ordre, i desapareixerien, fins i tot, en determinades èpoques, pel fet de considerar escassa la necessitat de la seua existència. Reduïdes a impartir un currículum cultural paral·lel al dels instituts però de menor categoria, al qual sincorporaven escasses matèries de caràcter professionalitzador didàctiques, metodologies, pedagogia, la lluita per dignificar la seua existència ha estat una de les constants de la seua vida.
Aquest fet, però, va afavorir lextensió de les normals femenines, que tingueren una major expansió que les masculines, degut a la tardana incorporació de les dones als estudis de batxillerat no es va produir de manera massiva fins els anys 60-70 del segle XX. Un creixement que es veuria beneficiat també per la generalització de les escoles de xiquetes, amb la necessitat de la formació de mestres dones que hi estigueren al front; per lexclusivitat dexercir dones mestres en les escoles de pàrvuls, i fins i tot en les unitàries, i pels avanços pedagògics que advertien que calia una preparació adequada per a les mestres, més enllà de la suposada intuïció femenina.
La tortuosa història dunes institucions docents que avançaven o retrocedien segons els governs liberals o conservadors en el poder és encara més evident en el cas de les femenines, perquè depenien igualment de la consideració de la importància de leducació de les dones, tema prioritari per als liberals i accessori per als conservadors.