Aquesta obra conta eixa història de «mestres de mestres» al llarg del temps, de persones que batallen «amb vells problemes» i ho fan «afrontant nous reptes en la seua tasca», la tasca de formar la ciutadania del segle XXI, que és una tasca èpica com ho ha estat la història de lEscola Normal Femenina de València.
INTRODUCCIÓ
«Ningú no neix dona: shi torna» deia Simone de Beauvoir. En la formació de les identitats femenines, variables en cada cultura i època, intervenen múltiples factors que afecten les característiques biològiques, psicològiques i socials de cada persona. És per això que, en una societat patriarcal, latribució de determinades característiques a les dones, pròpies de la considerada identitat natural femenina, intrínsecament relacionada amb el rol maternal, conduirà a la necessitat de formar-les de manera que seguesquen i perpetuen els rols femenins.
En aquest context de dialèctica constant entre la qüestionada necessitat dinstrucció i la imprescindible educació que permeta transmetre i reproduir normes, valors i conductes, gaudeixen dun protagonisme especial les encarregades de proporcionar-la: mares, institutrius i mestres.
Juntament amb les mares, inqüestionables primeres educadores, van sorgir les mestres analfabetes, les cuidadores, totes elles continuadores dun paper maternal tan identificat amb la feminitat que es considerava innecessària una preparació específica per a desenvolupar-lo.1 Tan sols havien de reproduir amb les seues alumnes el paper de cuidadores tradicionalment femení.
A lEstat espanyol, quan es demanà una preparació més específica per a lofici de mestra, només sels exigí, igual que al mestre, un temps daprenentatge pràctic en una escola. Era un model de caràcter gremial, sense cap necessitat dinstitucions ni currículums propis, un aprenentatge mitjançant la imitació del model i la reproducció de les seues pràctiques educatives, que es consolidaria al segle XVII, quan lHermandad de San Casiano sencarregà dels exàmens de les futures mestres, i deixà la seua capacitació en mans dinstitucions privades.
Avançat el segle XVIII serien organismes relacionats amb moviments il·lustrats, defensors en bona mesura de lextensió de leducació a les dones, i en particular les Reales Sociedades Económicas de Amigos del País (RSEAP), els que crearien o protegirien centres de caràcter educatiu, encarregats de facilitar la formació de mestres.
No seria fins a inicis del segle XIX quan lEstat començà a crear les que serien les primeres escoles normals masculines. El seu desenvolupament estava estretament vinculat amb tres factors: lorganització dels sistemes educatius nacionals, lextensió de lescolarització elemental i la importància que satorgava a leducació com un assumpte dinterès per al progrés nacional.
En aquest marc il·lustrat i regeneracionista es produïren assajos de creació dinstitucions docents que perseguien una finalitat formadora ja des de 1834. Però la primera normal no sinauguraria fins el 8 de març de 1839 a Madrid, fruit de limpuls del metge liberal Pablo Montesino. A partir de 1841, sestendrien per tot lEstat i, a València, shi crearia en 1845 la normal masculina.
Caldria esperar un període de liberalisme moderat perquè es promulgara la Llei dInstrucció Pública de 9 de setembre de 1857 Llei Moyano, que establia els requisits per a ser mestres de primer ensenyament.
En el seu article 71 shi feia esment de la necessitat de formació de les mestres en establiments afins als masculins, és a dir, en les escoles normals de mestres dones:
Primero. Haber estudiado con la debida extensión en Escuela normal las materias que abraza la primera enseñanza de niñas, elemental o superior, según el título a que se aspire.
Segundo. Estar instruida en principios de Educación y Métodos de enseñanza.
También se admitirán a las Maestras los estudios privados, siempre que acrediten dos años de práctica en alguna Escuela modelo.
Però també establia una clara jerarquització entre les normals masculines i les femenines, que seguia els principis del pensament patriarcal, ja que, mentre obligava a la creació de les primeres, solament recomanava la de les femenines, en una clara priorització de lescolarització masculina sobre la femenina. Larticle 114 textualment deia «El Gobierno procurará2 que se establezcan Escuelas normales de Maestras para mejorar la instrucción de las niñas».
Malgrat la manca dobligatorietat, algunes normals ja shavien creat abans de la llei a Navarra (1841), Logronyo (1851), Badajoz (1855), Àvila i Saragossa (1856). Un any després de la seua promulgació, el 1858, nhi havia un total de 23, a les quals cal afegir lEscuela Normal Central del Reino de Maestras a Madrid, encarregada de formar professores normalistes.
Però lobligació del seu sosteniment per part de les diputacions no es va produir fins el 1868 i, mentrestant, sense institució docent pròpia, les futures mestres havien dexaminar-se en la normal masculina de la província, després de fer per lliure els seus estudis. I és que, fins i tot després de promulgada la Llei Moyano, una RO de 11/02/1858 disposava que no calia acreditar estudis previs per a aspirar al títol de mestra.