Coincidint pràcticament amb làrea de distribució de lassimilació en [o] del diftong /ɔ/, trobem les pronúncies clàssiques [e]scola i [e]ntendre, que, junt amb la majoria de les comarques de Castelló, també es reprenen a les terres regades pel Vinalopó i a les planes del Túria. Tot sembla indicar que aquesta pronúncia és una conservació de la realització més antiga del català occidental. Malgrat això, les àrees urbanes i la població no anciana, adopten progressivament aquest sistema, ara sí, per influx del castellà. La resta del valencià presenta la innovació general en català occidental: [a]scola i [a]ntendre, des del Camp dAlacant fins a la Plana i el Baix Maestrat i dací devers al nord fins a Andorra.
El tret fonètic principal que caracteritza lingüísticament la faixa de terra que roda el golf de València, des de la Llosa i Almenara, a la Plana Baixa, fins al Xúquer aproximadament, amb tendència a estendres a les ciutats de Carcaixent, Xàtiva, Sueca i Gandia, en major o menor grau, és lensordiment de sibilants: me[]e, forma[]e, []ent, ca[s]a, mú[s]ica. El fenomen caracteritza fortament el valencià daquestes comarques, conegut inapropiadament amb el nom dapitxat. A pesar que només abasta poc menys duna cinquena part de lextensió territorial catalanoparlant del País Valencià, acull la meitat de la població del país, inclosa la capital. Aquesta raó és clau per a entendre que aquest parlar és considerat, des de lexterior, el prototípicament valencià. En diversos punts, tant de les comarques de més al nord, com de les del sud, especialment en àrees frontereres, sarrepleguen alguns esguits daquestes articulacions fonètiques, normalment desplegats més modernament.
Destaquem, per acabar, tres darreres característiques fonètiques. Quant a les consonants geminades, el valencià general les ha simplificades o dissimilades a gairebé tot el territori, ja des de la ratlla del riu Sénia: amela/armela, velar, cona; o dissimilades: amelda/amerla, veldar/verlar, corna/colna, rogle. No obstant això, les comarques situades grosso modo al voltant del cap de la Nau conserven la pronúncia clàssica: (a)me[ll]a, ve[ll]ar, co[nn]a, etc. El betacisme és un altre fenomen en expansió: en lactualitat només es manté el fonema labiodental de manera ferma aproximadament a la mateixa zona de manteniment de geminades, fins i tot entre els jóvens; a la resta de les comarques al sud del Xúquer fins a Guardamar, a lentorn de Castelló de la Plana i, en forma dillot, a la baronia de Llombai, està en franca regressió. Finalment, el ieisme sescampa pertot arreu entre les generacions mitjanes i jóvens, amb alguna excepció puntual, la qual cosa augura un mal presagi per al fonema /ʎ/, que podem afirmar que té els dies comptats.
Tot seguit mostrem una gràfica il·lustrativa que reflecteix tot el que acabem dexposar:3
En morfologia, a vista docell, el paisatge valencià també deixa veu re diversos colors que delimiten subàrees dialectals. Nhem escollit un grapat de significatius. Destaquem dentrada diversos morfemes verbals, alguns dels quals són ben notables pel seu índex de freqüència en el discurs. Duna banda, la primera persona del present dindicatiu de la primera conjugació és, prototípicament i específicament en valencià, jo escolte, jo parle; però la solució general del Principat, jo escolto, jo parlo, sendinsa ben al sud des del riu Sénia, tocant les comarques de la Plana Alta i lAlcalatén. En canvi, la forma jo morgo només es diu a lextrem més septentrional, més al nord de Morella; a la resta del país es reparteixen bàsicament les solucions jo muic i jo morc. També apareixen al racó de més al nord les formes clàssiques de subjuntiu parlàs o parlés, mentre que la resta del valencià adoptà, ja fa algun segle, la forma parlara. Lantíquíssima pronúncia ell parle, del present dindicatiu, general en català nord-occidental, encara davalla més al sud, fins a Castelló i Onda.
La velarització verbal és un procés en extensió en valencià que abraça temps i persones que no han estat afectades en altres varietats del català. Per exemple, és quasi generalitzada la velarització dels verbs purs de la tercera conjugació: jo cullc, jo cusc (amb diverses variants). És tan intens aquest fenomen que ateny les persones quarta i cinquena del present dindicatiu en verbs de la segona conjugació: diguem, digueu (o digam). Aquesta velarització extrema sestén pel centre del país i sescampa envers el sud.
Una altra romanalla del català antic és la conservació de les desinències de quarta i cinquena persones del subjuntiu amb a: tingam, tingau. Aquest arcaisme també és propi de les comarques centrals però, en aquest cas, té tendència a mantenir-se cap al nord. També lextrem sud conserva aquest vocalisme.
La morfologia pronominal té algun tret molt notable que cal ara ressaltar. Certs pronoms mantenen en general la forma plena, com era propi del català clàssic, en gran part del valencià, des del Sénia fins a prop del Xúquer i a les comarques frontereres de més al sud: me fa, te fa, se fa, ne fa. Només les valls i planes del massís muntanyenc del sud del país fins a la mar han adoptat el sistema reforçat: em, et (amb les variants es i el), es. És molt destacable aquest tret perquè allunya aquests parlars meridionals, fins a les portes dAlacant, de les solucions occidentals.