El pronom nos només presenta una lleu variació formal que ja es fa trobadissa a la fita nord del país: es pronuncia mos, amb labialització de la nasal a tot el país. Però en contextos reflexius mo(s) nanem, mos vestim esdevé se nanem, se/es vestim en una part important de la geografia valenciana: els voltants de València, una part de la Plana Baixa i de lAlcalatén, i una àrea relativament gran situada al voltant dAlcoi, Cocentaina i Ontinyent.
Finalment, el díctic de primera persona ací és general i ben viu en tot el valencià. Però la innovació aquí ja es mostra en els extrems, dAlacant cap al sud (amb alguna ocurrència més a la zona costanera de la Marina Alta) i en una estreta faixa al nord, al llarg del camí de Vinaròs cap a Morella. Justament en aquesta zona comença a ser habitual la reducció del sistema díctic a dos graus de locació: aquí i allí (i este i aquell). Tot plegat aproxima una part del valencià a les solucions daltres parlars catalans.
Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta poal, llissar (esllissar, rellissar) esvarar, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa lEbre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos Reis, Saginero Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures, vedriola, xic, xiquet, etc.
Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta poal, llissar (esllissar, rellissar) esvarar, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa lEbre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos Reis, Saginero Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures, vedriola, xic, xiquet, etc.
Amb tot el que acabem dexposar, es pot deduir que linflux que ha exercit des de temps immemorials la ciutat de València escampant innovacions, té el seu límit septentrional més clar a la comarca de la Plana, i el seu límit meridional a la Marina i lAlcoià. Malauradament, aquest poder ha quedat truncat atesa la situació sociolingüística actual del català al cap i casal. Per això, el valencià general o prototípic es considera que és el valencià central. Aquesta varietat amb la força social que ha dut darrere (no solament pel fet dincloure la capital sinó també per altres factors com ara el pes demogràfic i econòmic), sha propagat, a mode dones concèntriques, cap al nord i cap al sud. Això justifica que ben sovint els extrems del país coincidisquen, perquè divergeixen del model central: en valencià alacantí i en valencia tortosí sentim parlâ, pon, màniga, ginoll, mo nanem, coneixem, que vingueu, aquí, panís, mançana (maçana), etc., allà on en valencià central opta per parlar, pont, mànega, genoll, se nanem, coneguem, que vingau, ací, dacsa, poma.
Tot plegat ens empeny a considerar cinc zones dialectals en el si dels parlars valencians (vg. mapa núm. 0):
a) El valencià tortosí té trets propis de la varietat tortosina del català. A grans trets abraça les comarques del Baix Maestrat, lAlt Maestrat, els Ports i les zones septentrionals de la Plana Alta i lAlcalatén. Es pot considerar àrea marginal en el si dels parlars valencians.
b) El valencià septentrional té característiques que es desprenen de les varietats tortosines i daltres que provenen de la influència històrica de València. La resta de la Plana Alta i lAlcalatén i sobretot la Plana Baixa són les àrees que shi poden adscriure.
c) El valencià central correspon a la varietat que ensordeix les sibilants sonores i es troba clarament sota la influència del cap i casal. En concret, shi lliguen les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, lHorta, gran part de la Ribera Alta i una àrea de la Ribera Baixa.
d) El valencià meridional és la darrera zona al sud del país on arriba la influència de València amb claredat. Shi mantenen trets especialment conservadors, sobretot de caràcter fonètic. La resta de la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall dAlbaida, la Safor, lAlcoià, el Comtat, la Marina Baixa i part de lAlacantí són les comarques que shi poden adscriure. Shi inclou la varietat del valencià mallorquí, això és, un bon feix de trets de caràcter orien tal, superposats a aquesta varietat, que foren empeltats amb lexpulsió dels moriscos i la subsegüent repoblació mallorquina. Fonamentalment es concentren a la major part de la Marina Alta i part de la Marina Baixa i la Safor.