Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a linterior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica sassocia indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva daquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de lanomenada Franja de Ponent, a lAragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor, foraet o abaejo. I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. Lextrem sud Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal, neboa, pastre, saluar, via per Nadal, neboda, padastre, saludar, vida.
A la conca interior del riu Millars és on hi ha les localitats en què comença a sonar la r a final de síl·laba (ferrer, cantar, partir). Per la costa, però, una llenca de terra on es pronuncia aquesta consonant final sallarga des de Castelló de la Plana fins a Alcalà de Xivert. Daquesta frontera cap al nord, la bategant final és muda, com a la resta de parlars catalans. Serà novament a lextrem sud, sobretot en les valls interiors del riu Vinalopó i Crevillent, on torna a desaparéixer fermament; de manera aïllada es perd també en diverses localitats del massís muntanyenc del sud valencià, sovint en procés de reintroducció.
La pèrdua de loclusiva final en pont i molt arriba a Artana, la Vilavella i Nules, novament més al sud del riu Millars i de Castelló: pon i mol. I casualment, aquesta elisió és pròpia de nou dels pobles de la conca mitjana i alta del Vinalopó. En aquest cas, sestén més enllà, fins a Ontinyent, Cocentaina i Alcoi, a les muntanyes del sud. I novament a mode dillot, tampoc no articulen aquest so final de manera més esparsa en alguna de les valls pròximes al cap de la Nau. La resta del valencià conserva la pronúncia més antiga (com el mallorquí), amb aquesta consonant final perceptible.
Un fenomen estrictament vigent a les comarques més septentrionals (des de la Plana Baixa fins als Ports, amb poques excepcions) és la despalatalització del fonema que apareix en mots com ara peix o baixa: pei[s] i bai[s]a. A la resta del valencià es manté, en general, la pronúncia general palatal. Tot i això, a les comarques on lelement mallorquí sobrevingut és important (la Marina Alta i la Safor) juntament amb tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot (i algun del nord com ara els de la Foia de Castalla i la Vall de Biar i, excepcionalment, a la Ribera Alta), aquesta consonant palatal no va precedida de la semivocal: pe[], ba[]a. Aquesta dualitat de pronúncia (amb semivocal o sense) en termes generals coincideix amb els parlars occidentals i els parlars orientals respectivament (amb algunes excepcions). El valencià, com veiem, adopta totes dues articulacions i les distribueix al llarg de la seua geografia.
La pronunciació dalguns diftongs marca fites que ajuden a definir les subvarietats del valencià. Duna banda, el diftong /ɔ/ experimenta el tancament de la vocal per assimilació cap a la [u], pl[o]u i dij[o]us. Aquesta realització arranca des duna part dels Ports i sestén al llarg duna àrea ben àmplia que comprén, a més a més, lAlt Maestrat, lAlcalatén i tota la Plana fins al Camp de Morvedre i linterior del Camp de Túria. A pesar del que puga semblar, no es tracta de cap castellanisme, sinó duna realització motivada per factors interns a la llengua (de fet, altres mots de la mateixa família sense el diftong tenen o oberta: pl[ɔ]ga, n[ɔ]va, etc.). A les zones de frontera, de nord a sud del país (especialment estés, al migjorn, a Guardamar i pels volts del riu Vinalopó), sentim la solució, ara dissimilada, pl[a]u i dij[a]us. En aquest cas, és probable que sí que sexplique, almenys indirectament, per la relació que aquests parlars tenen amb el castellà veí. Aquesta solució no és estranya a altres parlars nord-occidentals més amunt del riu Ebre. La pronúncia normal amb o oberta, pl[ɔ]u i dij[ɔ]us, que sentim al Baix Maestrat, reapareix a lalçada del cap i casal i sestén fins a Santa Pola.
Les dues realitzacions del diftong /u/ tenen una distribució geogràfica destacable en valencià. La més antiga i clàssica, general en gran part del català, és la pronúncia decreixent cuit, cuina: c[u]t, c[u]na. Però en valencià només és pròpia de la part més septentrional i, de manera esparsa i en recessió, també de les comarques meridionals. Una segona realització amb diftong creixent c[wi]t, c[wi]na, sestén per la resta del valencià, en una àrea molt més extensa, especialment fixada en el valencià central, i coincidint amb lalguerés. En canvi, cal tenir en compte que hi ha dos mots, (a)vui i vuit, que es realitzen quasi pertot amb diftong creixent potser des de fa segles: [ˈwi] i [ˈwit]; només lextrem més septentrional ha mantingut el diftong originari v[u]t, av[u], com la resta del català.