Així doncs, el concepte de valencià que en general fem servir ací és de caràcter polític. En efecte, valencià, a banda de ser una varietat del català parlada en tres quartes parts del País Valencià, també és la denominació actual de la llengua catalana en tot aquest territori. Estrafent les paraules del mestre Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), afirmem que dir que parlem valencià, en definitiva, és la nostra manera de dir que parlem català. Valencià és el nom amb què en lactualitat tots els valencians ens referim al català que parlem, independentment de la filiació dialectal i de la preferència acadèmica de referir-shi amb el terme català. El concepte de llengua valenciana sorgeix per primera vegada en la segona meitat del segle XIV i va consolidant-se progressivament i també redefinint-se, empés per esdeveniments polítics, econòmics, socials i culturals que ens han afectat fins lactualitat (vg. més avant, capítol 2). Ens agrada aquest nom i no volem renunciar-hi.
Tot i això, alternem aquesta denominació amb una altra, més neutra i menys compromesa perquè és més ambigua: els parlars valencians. Un parlar és una modalitat que pren una determinada varietat lingüística en un punt o diversos punts de la seua àrea (DNV, s. v. parlar). Un punt pot ser una família, un carrer, un barri, un poble, una comarca, etc., sense limitacions específiques. Si hi afegim ladjectiu valencians, podem circumscriure tot plegat als parlars sentén que catalans que es despleguen al territori valencià. Amb aquesta denominació també homenatgem el professor Joan Veny que ens oferí en Els parlars catalans (1978) la descripció més exhaustiva de la llengua catalana feta fins aleshores.
La llengua catalana és la pròpia de la major part del territori del País Valencià: abraça les comarques del Baix Maestrat, lAlt Maestrat, els Ports sense Olocau del Rei, lAlcalatén, la Plana Alta, la Plana Baixa sense lAlcúdia de Veo (Veo i Benitandús, dins del mateix terme, són nuclis valencianoparlants), el Camp de Morvedre, el Camp de Túria llevat de Gàtova, Pedralba, Marines i Sant Antoni de Benaixeve, lHorta (Nord i Sud, amb la ciutat de València), la Ribera Alta excepte Tous, la Ribera Baixa, la Costera, la Vall dAlbaida, la Safor, la Marina Alta, la Marina Baixa, el Comtat, lAlcoià amb la subcomarca de Biar i laldea de la Safra, terme de Villena, lAlacantí, les Valls del Vinalopó on sinclouria geogràficament i lingüísticament el llogaret oriolà de Barba-roja i la regió contigua del Carxe, dins del territori administrativament murcià; queden a la zona castellanoparlant Asp, Montfort,2 Elda i a les hores dara pràcticament també la totalitat dels habitants de la Canalosa i del Fondó de les Basses (oficialment el Rebalso), dins del terme del Fondó de les Neus; el Baix Vinalopó sinclou a la banda valencianoparlant sense Sant Felip Neri, terme de Crevillent i, al Baix Segura, només el nucli urbà del poble de Guardamar, sobretot la banda marinera, en contraposició al camp, que és castellanoparlant.
Des del punt de vista dialectal no hi ha cap tret que opose amb precisió el parlar de la primera comarca administrativament catalana, el Mont sià, amb el del Baix Maestrat, la primera administrativament valenciana. Així doncs, en travessar el riu Sénia de nord a sud, prenent com a referència el camí que feren fa huit-cents anys els fundadors del Regne de València, no observem cap diferència lingüística destacable.
Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a linterior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica sassocia indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva daquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de lanomenada Franja de Ponent, a lAragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor, foraet o abaejo. I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. Lextrem sud Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal, neboa, pastre, saluar, via per Nadal, neboda, padastre, saludar, vida.
A la conca interior del riu Millars és on hi ha les localitats en què comença a sonar la r a final de síl·laba (ferrer, cantar, partir). Per la costa, però, una llenca de terra on es pronuncia aquesta consonant final sallarga des de Castelló de la Plana fins a Alcalà de Xivert. Daquesta frontera cap al nord, la bategant final és muda, com a la resta de parlars catalans. Serà novament a lextrem sud, sobretot en les valls interiors del riu Vinalopó i Crevillent, on torna a desaparéixer fermament; de manera aïllada es perd també en diverses localitats del massís muntanyenc del sud valencià, sovint en procés de reintroducció.