Per tant, acceptar, reconéixer, valorar i estimar una llengua és fàcil quan sabem com és, quan ens descobreixen per què té aquesta i no una altra fesomia, quan aclarim don venen les formes que sutilitzen i com sexplica que les diguem. Estem segurs que no es pot valorar allò que no es coneix. Per això, els autors daquest llibre ens hem despernegat i continuarem fent-ho per ajudar a conéixer la variació de la nostra llengua. A més a més, el fet que la llengua col·loquial suscite linterés de la ciència i puga ser objecte destudis monogràfics com aquest coadjuva a incrementar la bona consideració i lafecte per la pròpia manera de parlar.
Laltre motiu que explica per què incidir en la diversitat no entra en contradicció amb la cerca dunitat, es troba en la necessitat mateixa daquest estàndard. Lescola i els mitjans de comunicació són els dos grans àmbits que empenyen fort envers la necessitat de reduir la variabilitat duna llengua que es vol utilitzar amb normalitat. També en làmbit colloquial es pot percebre aquesta necessitat sempre que suse la llengua, és clar: conversar amb desconeguts o amb visitants daltres terres que també parlen català, adreçar-se a ladministració (a Hisenda, al centre de salut, a lescola...) requereix una varietat superadora de la diversitat. Si el parlant és conscient de la diversitat lingüística que recorre el país, tot i que la pree i la valore, detectarà a lacte la necessitat de buscar la manera de comunicar-se més eficaçment en aquests contextos. Augmentarà la probabilitat que siga capaç dentendre i acceptar que caldrà relegar algunes formes pròpies per aquest motiu. Descobrirà que aquesta renúncia que podrà ser sovint només parcial és indefugible si vol un país en què la llengua es normalitze.
Conéixer la diversitat dialectal que ens envolta possibilita, com hem vist, que augmente la valoració i lestima envers aquesta llengua i, al mateix temps, que saccepte la necessitat de bandejar algunes expressions en benefici de la intercomprensió entre conciutadans. Encara podem afegir un darrer profit: un parlant que coneix la diversitat dialectal pot deduir amb comoditat un concepte essencial per a conviure tranquil·lament amb la diversitat lingüística en general: el registre. Gràcies a aquest concepte, sadona que hi ha dos grans àmbits dús. Duna banda, aquell en què no cal estar gaire pendent de renunciar al parlar local perquè linterlocutor és del poble, de la família, perquè es parla de temes domèstics o emotius. És el registre col·loquial, privat. Daltra banda, hi ha làmbit formal, més públic, en el qual la varietat lingüística ha de ser més neutra i general, on sha de desplegar lestàndard que lescola i els mitjans de comunicació ens han densenyar a reconèixer i utilitzar. Atés que la ment humana categoritza el món de manera gradual i no discreta, serà factible assumir que aquest parlant capta que hi ha graus diversos de formalitat i col·loquialitat: la doctora pot ser del poble, el mestre dels nostres fills pot ser de la nostra comarca, ens poden fer una entrevista informal a la televisió o la ràdio locals, podem parlar entre amics de filosofia... Aquests àmbits han de ser concebuts com a relativament permeables i flexibles, tant si som en el paper demissors com en el de receptors. Novament, conèixer com parla la gent del país permet assumir i desplegar un estàndard flexible i ric en matisos, tant en el grau de formalitat com en el grau dacceptació de les diverses variants geogràfiques que ara nosaltres ens disposem a descriure.
De la mateixa manera, a mesura que saporta més informació respecte de lorigen i evolució dun determinat fenomen lingüístic, millora el criteri per a decidir què convindria abandonar definitivament de lús, tant formal com informal. El català és una llengua maltractada per la història. Açò implica que les vicissituds històriques adverses (o també pro pícies) han modificat la configuració de la llengua, arraconant unes formes o estenent-ne daltres. Una descripció exhaustiva de la variació en la llengua proporciona informació valuosa per a decidir quines daquestes incorporacions són irreversibles; quines shan de proscriure necessàriament perquè són sobreres o han arraconat injustament formes genuïnes; i quines, en canvi, poden ser recuperables o acceptables, tant en lestàndard com en el registre col·loquial.
Els treballs de recerca originals, que ara prenen la forma de llibre, sintetitzen i ordenen les dades dels estudis anteriors i naporten de pròpies. Aquestes darreres provenen denquestes dialectològiques que hem tingut loportunitat de passar a in formants de més dues-centes cinquanta localitats de nord a sud i de llevant a ponent del País Valencià.
El llibre va adreçat a lectors diversos: especialistes de la dialectologia i de lestudi de la llengua, professionals que tenen la llengua com a eina indispensable i central en la seua faena com ara mestres, periodistes, escriptors, etc., i també simplement les persones interessades per la manera de parlar de la gent del seu país. La llengua sovint suscita linterés i la curiositat de tothom: «ho diem igual!», «ho dius molt diferent!», «ho pronuncies al revés que jo!», «pareix que et menges lletres!». No debades les noves tecnologies de la informació i la comunicació han posat de manifest aquest interés: només cal anar a pàgines de Facebook com ara Dialectes, Rescatem paraules de loblit, Expressions, dits i paraules crevillentines, Paraules mallorquines, Mots oblidats pels diccionaris, o les innombrables No eres/ets de... si no..., on sarrepleguen multitud de formes lingüístiques.