11.9 Imperfet dindicatiu
11.10 Perfet simple i perfet perifràstic
11.11 Present de subjuntiu
11.12 Imperfet de subjuntiu
11.13 Morfemes -es, -em, -eu i -en
11.14 Futurs i condicionals
11.15 Imperatius
12. Sintaxi
13. LÉXIC DEL VALENCIÀ
1. Món humà
1.1 Parts del cos i accions relacionades. Vestit
1.2 Món infantil. Jocs. Colors. Festes
2. La casa
3. Alimentació i lèxic relacionat
4. Construcció. Món urbà
5. El camp. Accidents geogràfics. Meteorologia
6. Món natural
6.1 Arbres, fruita, vegetals i fongs
6.2 Fitonímia
6.3 Entomonímia. Invertebrats
6.4 Ornitonímia
6.5 Ictionímia
6.6 Amfibis, rèptils i mamífers
7. Localismes
CONCLUSIONS
BIBLIOGRAFIA
ANNEX. Atles lingüístic dels parlars valencians
INTRODUCCIÓ
Lobjectiu central daquesta recerca és descriure de la manera més detallada possible la variació lingüística que presenta el català al País Valencià, especialment la que es dona en els parlants adults de més edat. La dialectologia, doncs, ens donarà les pautes primordials per a poder dur avant el treball que vos disposeu a llegir. Contemplarem cara a cara els sons, els morfemes, les paraules i lorde en què els parlants les disposen en aquest territori allargassat que sestén entre el riu Sénia i el riu Segura. Explicarem les raons bàsiques que justifiquen la fesomia de la llengua que shi parla i tractarem dagrupar la variació segons els trets que es despleguen en lanomenat estat dialectal rebut dels valencians (Badia, 1976: 272-273).
Potser una de les fites més rellevants que volem aconseguir amb tot plegat i qui sap si la gran aportació de la dialectologia és fer prendre consciència que els fenòmens lingüístics canvien de manera no discreta, això és, que muden gradualment i sense canvis abruptes. Aquest treball ho palesarà a bastament. A més a més, aquestes dades que ací aportem re velaran que la divisió dialectal no entén del tot de qüestions sociopolítiques i, doncs, no estableix fronteres amb la resta de territoris on es parla català. Els fenòmens lingüístics no es frenen en la divisió política de les comunitats autònomes o els estats. Les paraules, els sons o els morfemes travessen les fronteres polítiques sense pudor; apareixen, desapareixen i reapareixen al País Valencià, a Catalunya, a les Balears, a lAragó, al Rosselló o a lAlguer. I farà goig comprovar amb dades novelles que, com deia Joan Veny (1978: 11) al seu magnífic treball de referència, Els parlars catalans, la dialectologia conrea amb fermesa «el sentiment dunitat de la llengua, que persisteix malgrat les porfidioses fal·làcies dels que contra la ciència i la història sentesten a dividir el que és un sol cos». Així serà com conclourem que el valencià és una denominació que no es fonamenta en cap tret lingüístic. No hi ha cap paraula, cap so, cap morfema o cap construcció que siguen només valencians i que alhora abracen tot el valencià. Les fronteres sí que es mostraran, per contra, estrictes i abruptes amb el castellà veí, malgrat que també prendrem consciència que són molt més permeables del que podria semblar, a banda i banda de la fita entre llengües.
Amb aquest treball també volem participar en lestabliment i consolidació de la varietat estàndard del català al País Valencià. Una societat moderna exigeix comptar amb un model de llengua estàndard adequat per a desplegar-se com cal. Podria semblar, doncs, contradictori al llec en la matèria que es puguen conjugar els dos objectius que hem expressat. Més aïna al contrari, descrivint i incidint en la diversitat lingüística que hi ha en el parlar col·loquial duna llengua, pareixeria més probable que entrebanquem lestabliment duna varietat estàndard. Hem dexplicar, per tant, aquest aparent contrasentit.
Creiem que hi ha dos motius fonamentals que justifiquen que la nostra intenció és ajudar a desfer el nuc gordià etern entre variació i unitat lingüístiques. Duna banda, conéixer en profunditat una llengua és una excel·lent via per a valorar-la com es mereix. Si la valorem, la utilitzarem amb normalitat. I lús és la condició sine qua non perquè una varietat estàndard reïsca. Duna altra banda, cal construir un estàndard genuí però assumible pels parlants. Només triarem adequadament les formes que volem encabir-hi si coneixem en profunditat la variació que hi ha. Així afavorirem que els parlants ladopten sense escarafalls. Detallem-ho.
Una societat que manté la seua llengua en una situació precària podria ser el cas de la valenciana, és segur que es caracteritza de manera generalitzada per una escassa voluntat per utilitzar-la. Si ens circumscrivim a làmbit col·loquial, es pot percebre, per exemple, com la llengua sesvaeix de les converses amb coneguts castellanoparlants, encara que lentenguen; és quasi impossible sentir-la parlar amb els desconeguts; o, fins i tot, pot deixar-se de costat parlant amb els fills. Aquesta manca de voluntat respon, alhora, a la falta de valoració i estima, encara que tampoc no podem deixar de banda la incidència que hi tenen els atacs als parlants que decideixen usar la seua llengua en tots els àmbits dús valencians. No podem entrar ara a discutir les raons, al·lògenes i endògenes, que van construir aquesta actitud perniciosa; però si volem contribuir a esborrar-la de la ment de qui la posseïsca molts més dels que voldríem en aquesta terra, cal revertir el prejudici central que la manté. Aquest prejudici queda definit amb expressions com ara «la meua llengua no és (prou) digna», «no és (prou) important», «no és (prou) útil», «no és (prou) bonica», «no és (prou) bona». Malauradament, les hem sentides sovint al llarg del país.