Per esmorzar, una xocolata amb melindros has parat compte de no tacar-te el vestit, com bé tha assenyalat tot el sant dia la teva mare, després la missa i... la primera comunió! Els teus pares et feien descorta. A ell no li devia costar gaire: ja està acostumat a fer parella per dur gent a la presó; a estones timaginaves lligat amb manilles camí del jutjat... Quins nervis! Eres un sac de nervis, com diu la teva mare sempre que et revoltes. Un àpat sorollós, al migdia: thas ben emborratxat i than hagut de dur al llit, on has vomitat... Tha sabut molt de greu, quan thas alçat. El teu recent pare, fredament, tha clavat un parell de mastegots i se nha anat de casa per no tornar fins al vespre... Has plorat, com mai, a la falda de la teva mare. Heu mirat tots dos la televisió, tots dos ploraners, tots dos estàtics. Quan tha dut al llit i tha fet resar la pregària a làngel de la guarda, tu lhas sentida tant, la teva mare, que tha calgut preguntar-li la renglera dinterrogants que duies al damunt tots aquests dies: per què et creixen pèls més avall del melic? Tenies por que et renyés amb la teva primera pregunta, però sha limitat a dir-te que ja ho sabries més endavant, que de moment no thavies dexplorar lentrecuix. Però canviaries totes les joguines per no haver preguntat de seguida què era allò del bagul que els teus companys thavien dit, mentre jugaves, amb una rialleta sorneguera que tempipava molt, sobretot quan et van dir que la teva mare et contestaria. Hauries estripat tots els teus cromos i patufets per no veure els efectes de la teva pregunta a la cara de la mare. Se li han encès les galtes i els ulls li han rebotat de la cara. Tha pegat, més fort que el pare, i el soroll de la bufetada sha barrejat amb el cop sec que el teu pare ha donat en entrar, amb la porta, ebri com sempre, després de repassar-se els quatre cafès del poble. Tha cridat, la mare, que no li preguntessis més cosotes i que demà mateix parlaria amb el senyor rector. No has aclucat lull en tota la nit: a les palpentes se tapareixen rates i més rates que roseguen baguls plens de bitllets.
Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu testimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant despargir la boira que sha fet a lesglésia amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja tha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se nenorgulleix que fossis lúnic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit duna canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de lOrfeneta qui ho havia de dir! no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se lha trobat amb la dona. No sap ni per què shi ha casat. Bé, ho sap, però no sen vol acusar. Quan loncle deixà la teva mare sola, la casa shavia tornat un niu de gent: lOrfeneta shavia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble shi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No shaurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a lera una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament dofegar rumors i malparlaments. Però la notícia sesbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill dun sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdonam»? No lentens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè tha renyat. I el teu pare pare? sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això lexcita i li pinta dodi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i lacomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que lany vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. Til·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.