Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu testimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant despargir la boira que sha fet a lesglésia amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja tha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se nenorgulleix que fossis lúnic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit duna canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de lOrfeneta qui ho havia de dir! no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se lha trobat amb la dona. No sap ni per què shi ha casat. Bé, ho sap, però no sen vol acusar. Quan loncle deixà la teva mare sola, la casa shavia tornat un niu de gent: lOrfeneta shavia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble shi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No shaurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a lera una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament dofegar rumors i malparlaments. Però la notícia sesbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill dun sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdonam»? No lentens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè tha renyat. I el teu pare pare? sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això lexcita i li pinta dodi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i lacomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que lany vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. Til·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.
La canalla salta i balla i alça pols pels carrerons, sescridassa en desordre, regalima rialles pertot i incita les velles a vomitar retrets contra la disbauxa. Les xerrameques dun estol de velles than deixondit. Fa dies que estàs embotit a dins dels llençols, gripós i esprimatxat, envoltat de fum de camamilla i marialluïsa, prement amb les cuixes bosses daigua calenta. Thas quedat ben sol i ho aprofites per alçar-te: tengipones la batassa de la mare i corres cap al finestró. Des del darrere del vidre, per entre lespessa boira que mana el poble, guaites la plaça Major i vols treure el baf del vidre esquerdat amb el palmell duna mà suada i febrosa. Veus la quitxalla que reclama els Reis; velles tapades que només mostren ulls i front; dones grasses com berres a punt de parir; el senyor metge de bracet amb lalcalde al capdamunt de la plaça, al replà de lesglésia, des don presidiran, amb el senyor rector, loficial benvinguda als Reis dOrient. Sents ja el rebombori dels motors refredats, asmàtics i estrepitosos; alhora sencenen traques i caramels disfressats de coets i esclaten damunt de la plaça i del carrer Major. I la febre, una febre que va més endins del cos, et ressegueix els forats interns ara que tasseus a la poltrona, els ulls perduts en la negror intermitent de la plaça, esperant no res i volent-ho tot. Vet aquí el flamall multicolor de la carrossa!: un tractor amb remolc decorat de cérvols i garlandes, damunt del qual tres reis beneeixen lauditori. Els escorten patges motoritzats que escampen arreu arreu cintes de tots colors i caramels, crits i corredisses. Veus com baixen els Reis fent-se els importants; pugen les escales fins al replà, besen la mà del mossèn, es desfan en signes estranys per tal dembadocar els nens que omplen la plaça neguitosos del regal. La lluna, de dalt estant, tencomana els seus badalls mentre els quintos disfressats de Reis safanyen a encabir-se dins de lesglésia, en una interminable rastellera a fi dadorar el nen jesuset de guix. La ferum de remeis vegetals tempudega tant que et fa sortir de la cambra cap al vàter. Al passadís trobes la teva mare que no et deixa protestar, tagafa per les espatlles i et duu a lhabitació, mig renyant-te, mig il·lusionada, et diu que mossèn ha promès de venir a veuret si acabava aviat la missa. Ara tens por; del mossèn, de la mare, de la cambra, de tu mateix. Ja no ets lheroi de patufet, i quan la mare et prem la mà i et consola, tens els ulls com dos pinyons pelats. Sobretot quan la mare et parla com mai no tho havia fet: a onze anys ja et creu gran per escoltar això que ella anomena confessió de vida. I mig plorant no shi adiu, en una nit de Reis, oi? et diu que per a ella no tot han estat flors i violes. De primer, la guerra..., aquest fantasma desmenjat que sempre et fan sortir per tot, sobretot el teu pare. Ja des de petita li van amidar la vara a les espatlles, a la teva mare. Era de família pobra, les famílies pobres no tenen sinó orgull, fillet. Et conta desquitllentes que va anar a monges gràcies al senyor Jaume, lo més ric del poble i que tenia un cor com un cabàs i tan religiós que va donar un hort molt gran a les Carmelites perquè es defensessin bé la vida. Oh, no et pensis!, que abans de la guerra, tornem-hi, tots les passàvem magres. El senyor Jaume va fer la donació a canvi dassegurar que la seva ànima Déu lhagi perdonat, sant home! es lliurés del purgatori (suposava que a linfern, de totes passades, ja no hi aniria a raure) i que les monges mantinguessin leducació religiosa de quatre nenes del poble. La teva mare nera una. Li feien fer ganxet i boixet. Tenien doble negoci, les monges: cobraven del senyor Jaume i es bevien les nostres suors... Va venir la guerra que tot ho aplana i van incendiar el convent. La seva ràbia se li estronca i ara et parla amanint les seves paraules amb sanglots: les monges van haver de fugir o damagar-se a les golfes de la gent de bona fe del poble. Tot per culpa dels rojos... Et repeteix allò que has sentit moltes vegades i que identifiques encara amb els patufets que llegeixes: «Si no fos pels nostres...!». Set representa que els «nostres» són un grapat de gent de bona fe, pacífics i també guerrers de causes nobles... Lhort del senyor Jaume! En acabar la guerra sel va quedar el bisbe, amb el convent, com a béns eclesiàstics que eren. Et preguntes tota lestona a què ve això de lhort i de les monges, però en segueixes el fil bocabadat per les expressions de la teva mare. Lhort i el convent els comprà el fill de lapotecari perquè es veu que tenia obscurs tractes amb una neboda del bisbe. Als hereus del senyor Jaume els cau la cara de vergonya... A la guerra van matar el senyor Jaume, va morir cridant fort, molt fort: «¡Viva Cristo Rey!». Això és valor, et confirma la mare mentre et passa una mà pel front i teixuga la suor. I plora, no para de plorar. Desordenadament texplica que després de les monges i de passar pel front morint-se de gana va venir en aquest poble amb el seu germanet, com la gentota de mal cor sempre cria ullots de guineu i llengua de serp. El timbre que es dispara li fa eixugar cuitacorrents les llàgrimes que li xopen la cara. Deu ser mossèn. La plaça i els carrers shan adormit: te nadones ara que sents només les passes de la teva mare i de lhoste que sadrecen al teu llit; només esgarips indefinits et fereixen lorella. Esgüells que timagines de rata irosa. No, prou de rates! Claves les ungles al matalàs: prou de rates! Entra la ferum del mossèn, embolicat de negre, i la teva mare, dol al cor. El senyor rector et somriu i tu de seguida li beses la mà, una mà gran i estovada que fa pudor, com tot ell. Et diu que tha enyorat a lhora de passar la plateta: tu la duus sempre plena de monedes i fins thi fan ploure algun bitllet. I és que tens un estil inconfusible en demanar als feligresos que tomplin la safata metàl·lica dalmoines. Que et posaràs bo, que no et cal patir, et diu mentre et grata el pèl llis i negre, pèl ple de febre; també et recomana que te lhauràs de tallar: li faries molt mal efecte al superior del seminari amb els cabells sobre lorella. Sí, tacaba de dir que thi han admès. Hi entraràs a loctubre, però un mes abans faràs uns cursets de preparació. La teva mare plora: se sent plena i satisfeta perquè veu netes totes les faltes passades i més encara quan mossèn li diu que than concedit beca i pots estudiar de franc. La teva mare, agenollada als peus del llit, te sarrapa als braços, i tu, no saps per què, guaites enlaire enlaire, sense escoltar els consells del senyor rector ni les paraules ploroses de qui et va parir.