(La vella de cal Mata-rucs l)
No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. Don li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble shan ajaçat amb ella, a lèpoca de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a lestat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, don els ha tret? Corre la brama que semportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo mensumo alguna cosa més. Creguim que lhe vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me lhavia de trobar al pas perquè ja venia de lera i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no men desdic... Jo les ensumo duna hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja sen pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no mho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que lorfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixis, però, que mai no vindrà a combregar: sasseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I sha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta davellaner... Encara vol més proves per negar-li lentrada a lesglésia?... Sí, rigui-sen, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa della: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adonis que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, shan salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? Dallò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, creguim... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!
BIOGRAFIA 1
Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats que cap coltell no sap netejar. La teva mare, després de fer-te plegar el patufet, et sotmet al martiri dendreçar el galliner. Tensinistra, talment drapaire de naixement, en lart de treure palades, rítmic el pols, neguitós lalè. Palades de fem cap a lhort, on sobresurt un turonet, bressol de mosques i pudor. Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, sencarrega de regirar-ho tot i sendú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per lhort, on ha instaurat un cementiri dossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se tenganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen... Tu ets lencarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una daquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç desquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de lhort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori dinfecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures dherois de patufet, set dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no sen vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates dheura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat dantuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols neixirà un pam de verdor. Però sacabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, tenlairaràs, tamagaràs en els patufets fent dheroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i tespanta; tot seguit se tapareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que tarrabassarien si no fos per la teva heroïcitat el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a larmari. Olor desglésia, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessat.