Joan Barceló i Cullerés és fill de la generació de joves que van viure el pas del franquisme a la democràcia, és a dir de les tenebres a la llum en més dun sentit, real i figurat. De lobscura educació als col·legis de monges i capellans franquistes emergí una joventut amb ganes de llibertat i dexperimentar fins als límits les formes de vida comunals i artístiques durant la primera vida adulta, barreja de mogudes universitàries, de la influència dels beatniks i els hippys, els corrents orientalistes, el còmic, la pintura i les revistes andergraun o les diferents ideologies (anarquisme, marxisme, maoisme, trotskisme, etc.) que bategaven arreu als setanta. Duns breus primers anys defusivitat i eclosió de la contracultura, per part duns joves que procedien duna infància de repressió per endinsar-se en una llibertat psicològica i espiritual mai vista fins llavors, es passaria més tard a una mena de sentiment de derrota després del fracàs de les solidaritats comunals i lèxit de la reforma tardofranquista, que, als neoliberals anys vuitanta, acabaria escombrant un segment important daquella petita tribu doutsiders que veien en les drogues, la llibertat i la creativitat artística una manera de rebel·lar-se contra un sistema opressor. Els temps de lamor, la creativitat i la il·lusió per una societat utòpica als setanta es transformaren, durant els vuitanta, en una espiral de bogeria, receptes de morfina i morts prematures. Pare de rates està escrita just abans daquesta fase de decadència que estava per venir, i aquí cal contextualitzar-la.
Lobra juga o incorpora diferents gèneres literaris (poesia, epístola, teatre, etc.) i també diferents recursos narratius (escriptura automàtica, lliure associació didees, onomatopeies provinents del món del còmic, etc.) per explicar-nos el creixement psicològic i espiritual dun estudiant de seminari que descobrirà el sexe amb un company destudi mentre comença a adonar-se de les contradiccions daquell món tancat de missals i moral estricta i la necessitat de recerca de llibertat, individual i col·lectiva. Besllums de canvi sentreveuen a lhoritzó, on el treball, la religió o la hipocresia de la societat respecte a allò establert comença a ser qüestionat per tota una generació de joves que es llança cap a lamor lliure, lateisme i el consum dLSD i marihuana com a acte de rebel·lió vers la tradició heretada per força. Amb la descoberta de la vida de bohèmia, la pintura, la música de Lou Reed, els Rolling Stones o la Patti Smith com a banda sonora de fons, largument de lobra es difumina cap a una constel·lació de sensacions i seqüències no lineals. I és aquí on la prosa de Barceló senfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua, lligant paraules i sons que desfilen per la pàgina esquitllada, a mig camí entre una mística en estat salvatge i lexperimentalisme desafiant per descriure els efectes de la Dama Blanca (aquí shi nota lombra de William Burroughs a lhora datrapar dins la pàgina escrita les sensacions daquesta droga), i el trencament amb lherència catòlica per endinsar-se en lorientalisme zen, que en aquella època es va posar de moda a Occident per influència dels beatniks Gary Snyder, Jack Kerouac o Allen Ginsberg, a la recerca de noves experiències extrasensorials.
Pare de rates és una novel·la dautoconeixement, un bildungsroman que traspua entre línies una melancolia pròpia dels qui van sempre a la recerca del desconegut sense por però també sense que res els acabi domplir mai del tot, cercant un idealisme que sempre naufraga al mar de la realitat: sexe, drogues, èxtasis místics o creació de mons artístics, tot shi val si val la pena per intentar la gesta. Però també és una obra testament, escrita per un Barceló forever young ja que abandonà aquest món bruscament als vint-i-quatre anys tot tallant de soca-rel una trajectòria que augurava un futur novel·lista sòlid, que connecta també amb aquell breu període de la narrativa postmoderna catalana, on hi havia autors com Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida o Boro Miralles fent un tipus de ficció arriscada que la cultura oficial aviat va procurar escombrar en favor duna literatura més domesticada & digerible.
Així, el llibre que el lector té entre les mans emergeix de loblit per, amb una manera de narrar (i de narrar-se) que és tota una declaració dintencions, oferir una estètica de la resistència i la transgressió, no només contra els codis culturals, ideològics i morals heretats, sinó també contra la forma mateixa de la novel·la, traçant línies de fuga que són la salsa secreta que fa daquesta obra un descobriment i una herència que també cal llegir i reivindicar des daquest present que sempre roman absent.
Max Besora
Sant Quirze de Besora,
25 dagost de lAny Zero dC
PARE DE RATES
Un diari, com tota creació, com tota producció, es fa de primer per a nosaltres mateixos, sense tenir en compte els altres. És un producte de la nostra individualitat. De seguida hom el fa públic perquè aquesta és la natura de cada home: lliurar la seva individualitat als altres. Hom procura de ser acceptat i comprès, ja que hom és ple damor inutilitzat.