T. ZIN
Perquè cal obrir el llibre amb tota cura i sospesar què en deduïm. Llavors coneixerem que la droga que shi conté té un valor ben diferent que el que prometia la capsa, és a dir, que les matèries aquí tractades no són tan boges com el títol pretenia.
RABELAIS
Lhome es desvetlla quan sadona que no va enlloc i que no sap on anar.
GURDJIEFF
ENTRADA 1
(El tinent de lasil l)
No ho callaré mai. No oblidaré mentre visqui ja em queda poc, a fe la xafogosa tarda dagost en què vaig perdre lhonra i vaig trair la Pàtria. Ara ja passo de tot i tot passa de mi i tan sols he denvellir amb les hores del rellotge que volen per a tothom i per a mi sobretot signifiquen mandra, he desperar que soni el ring de la mort amb la galvana que omple laire daquest asil. I tinc molta por perquè cada dissabte, com si se maparegués un dimoniàs de cua enravenxinada, veig el record, el tasto i el palpo. No és cap fantasma, no. És el Record, que té cara de monstre i ulls de veritat. Prou em diu la madre que somrigui, que xerri amb els altres vells..., però no puc de cap de les maneres: el pessigolleig dallò que abans anomenava consciència em recorre el cos i em fa reviure a la pell tots i cadascun dels fragments de la circumstància que em va canviar la vida, si és que des daleshores he viscut molla... Tanmateix, què es pot fer sinó recordar o llegir en un asil de morts vivents? No sé quan ni on vaig llegir que lhome que ha viscut un sol dia pot estar-se tancat cent anys en una presó, mastegant el record. Jo en visc. Jo soc aquest monstre Record dulls denunciadors. Sé que quan oblidi el monstre em podriré a la cadira de rodes que em suporta, com ara el Tano, que sho fa tot al damunt i fins fa emprenyar els bons nois que venen a fer-nos companyia en aquesta casa... Aquella suor apegalosa membafava i menganxava luniforme a la pell. No mel podia treure. Què haurien dit els soldats si llur tinent quedava en cos de camisa? Baldament fos per conservar el prestigi del gloriós exèrcit nacional jo havia dempassar-me la calor daquell maleït poble, en ple secà rostit destiu, pastat de terrossos ardents i dun estrany ferment de caca seca que flotava pertot. Ni les sargantanes, ho juraria, no gosaven cremar-se aquell agost... Larribada de la paga justificava una mica el protocol. Havien de dur la soldada per a tot lestat major en un sol bagul, com sempre. El van dur a mitja tarda un escamot de soldats i un sergent. Vaig rebre amb el capità lenviat de la zona. Entre glop i glop de litines i mentre seixugava la suor del front, ens va fer saber que els rojos reculaven i la victòria la teníem a les mans; dací a un parell de mesos la pau flamejaria pel país. Eren necessaris aquells diners per mantenir lordre, la disciplina, que eren la base del nostre exèrcit: un sou just per a un coratge espontani en defensar els valors que heretàrem... Era on havien fracassat els altres, que reclutaven qualsevol gitano i el feien general. El sergent que duia el bagul insinuà que el capità i jo podíem quedar-nos un feix més de bitllets, com qui no se nadona. Però tant ell com jo ens vam assegurar que els diners fossin repartits a parts iguals: si prediquem disciplina lhem de practicar de primer nosaltres mateixos. De seguida sacomiadaren tots plegats perquè lenviat anava amb peus de plom: es rumorejava un brot dinsurgència no sé pas on... Què mempesco, ara, jo? Em fa figa la memòria, tot és com una dansa vora la pantalla daquesta estufa de gas butà que em mareja i masfixia, una dansa de ninotets amb cares cremades per la pólvora... Dels diners, en responíem tota la guarnició del poble amb la vida, no debades havien de servir per a pagar centenars de soldats... I la tarda sadormia per entre els finestrons que donaven a la plaça Major, amorfa, terriblement emmandrida quan, de sobte, vaig veurela venir. Com cada dos dies ens venia a netejar la casa pairal requisada que ens feia destat major i de quarter. Me la menjava amb els ulls, la Margarida. No li va costar gaire al capità de trobar una minyona per escombrar i fer-nos la calderada als quatre militars. Lhi pagàvem bé i, a més a més, senduia a finals de mes un parell de quilos de cigrons i uns trossots de cansalada virada que feien denteta a tots els de Vacalforges. Era òrfena de mare per culpa dels repodrits «rojos» que lhi van assassinar; males llengües asseguraven que el pare, mariner daventura llarga, labandonà a la pròpia sort. De totes maneres, com que era al poble de feia només un any, ningú no podia confirmar-li les suposicions. Habitava als afores del poble amb un germà de sis mesos, sempre ple de mocs i brut de fang. Els cabells els duia màgicament esbullats fins a mitja esquena, una rialla fosca li encetava les galtes i reclamava ladoració... Jo li havia de dar la setmanada: tenia els diners a les mans dençà que ella arribà i no parava de pensar en linstant que els meus dits, a frec dels seus, li darien uns diners rebregats i nerviosos. Sem presentà mentre jo escrivia encegat sota la llum dagost... Innocent i tendra! Tota ella semblava una nena que acaba de perdre la pepa amb què jugava, una careta dòrfena de postal... Oh, i tinc un garbuix al cervell sempre que intento de reviure per què vaig engegar a dida els meus vint-i-tres anys de carrera militar per culpa duna barjaula... Sí, mestimaria més haver quedat del tot paralític des daleshores i no com ara, mig cos és mort i laltre he darrossegar-lo amb la cadira de lestufa als pixadors, dels pixadors al menjador, del menjador al llit. No em noto la sang sinó a estones, i encara!, perquè és una sang cansada i aigualida, sang de sopa sense essència... Però llavors, uf, la sang em rebotia als polsos i només la carn fresca de la Margarida, només... Per primer cop a la meva vida vaig sentir la pell duna dona contra la meva i vam suar plegats. La mà a lescot, els eriçons neguitosos que li feien de pits, els llavis devoradors... a terra del despatx, enfebrits i vibràtils tots dos, tots dos fets u. El regust de pecat mendolcia el paladar quan el sol ja sajocava... I el coronel de la zona! Tot fou u: el coronel mesperava de bon matí davant de la porta de la cambra, retallat el seu cos pels raigs dun sol malaltís. Em va fer formar amb tot lestat major. No li entenia encara les amenaces, em treia les lleganyes i era com si em desempallegués del vici dahir. La notícia em sangglaçà: havien buidat el bagul dels diners que custodiàvem. El coronel ens donà dos dies per trobar-lo, si fracassàvem ja teníem el destí: afusellament col·lectiu. Vam desfilar pel seu despatx dun en un mentre li explicàvem què havíem fet ahir. No vaig dir res dallò de la Margarida, però sí que li vaig insinuar que se les havia amb un nebot dun tinent coronel. El meu oncle lluitava al front i tenia els màxims guardons de militar, i també una bona pila dinfluències. El coronel no em mirava als ulls, només copejava amb els dits la fusta ronyosa de la taula mentre es repassava el bigotet gris. Sempre mha fet posar neguitós la gent que et parla i no sap sostenir-te la mirada... Jo no li treia lull del damunt, ferm i segur que res no em passaria. Veurem què es pot fer, devia dir-me, però no pas als altres... Veient el resultat negatiu de les investigacions ho vaig comprendre tot: el lladregot no podia ser sinó ella. La seguretat sem va desplomar duna sotragada com de canó esbudellat. Masseia al pedrís de la plaça Major i guaitava linfinit, mut. Al cap de pocs dies ens van dur, amb el capità i els altres soldats, als afores del poble. En renglera, un camp de blat roent com a decorat, les tiges pansides i reclamant la sega. Havien dut un escamot de soldats de fora, alts i barbuts... El coronel magafà per les espatlles i em retirà de la fila humana, aviat manyoc de carn sangonosa que ompliria la rasa oberta al mig del camp. Van ser executats en una boira de crits, fums i plors, i les meves llàgrimes membafaven, membafaven, membafen... Em van degradar. Sort en vaig tenir, que la guerra sallargués un parell de mesos més. A la línia de foc vaig guanyar-me a pols el grau de sergent... Mig cos paralitzat nha estat el preu... Ah sí, i també he pagat amb fàstic dasil estatal, daquesta estufa de gas que mestaborneix...