PEDRA DE TOC
A Maurici Serrahima,
que va trobar una mica dor,
fa molts anys, en un cistell de sorra
PEDRA DE TOC. Quant hom vol provar qualsevol or de quants quirats és, ha hom una pedra negra la qual és appellada en latí lapis parologicus e en vulgar és appellada pedra de toch, e és negra, e frega-la hom ab nou e fas pus negra e pren hom lo or que vol hom prouar e fregal hom en la dita pedra negra fins que lo dit or lexa sa color bé empremtada en la dita pedra, e aprés frega hom de les dites toques en aquella pedra matexa e regonex hom ab qual de les toques se reffà o ressembla de color lo dit or.
Document del 1417 de lArxiu General de València
I
LIQUIDACIÓ DE CULPES
LA VANGUARDIA, 14 DE FEBRER DE 1939
Ha sido dictada hoy la ley de responsabilidades políticas que liquidará las culpas de los que contribuyeron a la subversión roja.
Se declaran fuera de la ley todos los partidos políticos que integran lo que se llama Frente Popular: Acción Republicana Izquierda Republicana Partido Federal Confederación Nacional del Trabajo Unión General de Trabajadores Partido Socialista de Pestaña Federación Anarquista Ibérica Partido Nacionalista Vasco Acción Nacionalista Vasca Solidaridad de Obreros Vascos Esquerra Catalana Partido Galleguista Partido Obrero de Unificación Marxista Ateneo Libertario Socorro Rojo Internacional Partido Socialista Unificado de Cataluña Unión de Rabassaires Acció Catalana Republicana Partido Catalanista Republicano Unió Democràtica de Catalunya Estat Català Todas las Logias Masónicas.
Quedarán incursos en responsabilidades políticas:
Los que hayan desempeñado cargos directivos.
Los que hayan figurado antes del 18 de julio y manteniéndose en esta fecha como afiliados a aquéllos.
LA VANGUARDIA, 18 DE FEBRER DE 1939
La guerra en Cataluña ha terminado.
Durant aquell estiu del 39 liquidàvem tota una època i a laltre cantó de guerra va quedar un món remot, sense connexió amb la vida que vivíem. Ens atrafegàvem aquell estiu, refent uns estudis ja cursats, no massa conscients de la burla que aquell nou exercici escolar contenia. No massa conscients, repeteixo, perquè anàvem perdent la facultat de sorprendrens. Ara, en una petita nota que ha sortit als diaris, ens comuniquen que el Butlletí Oficial admet la validesa duns estudis que a lestiu del 39 no en tenien. Ens examinàvem, doncs, altre cop i tornàvem a repetir les lliçons ja oblidades: fórmules de Química, lleis de Física, axiomes de Matemàtiques; obligat visat de trànsit per a ingressar altre cop a la universitat. Mesells, si voleu, acceptàvem aquella prova vexant duna aptitud ja reconeguda, perquè la universitat posseïa encara per a nosaltres un valor. Amb la seva misèria, amb els seus tribunals depuradors, amb lamuntegament de gent diversa a cada curs, tenia encara el do doferir-nos lúnic sostre daquella pau: el coneixement. Ens agradava posseir un sostre, aquesta és la veritat. Acabàvem de sortir dels bombardeigs i vivíem. Preparar el llatí per a lexamen dEstat, fer exercicis de prosa castellana, tot explicant el sistema circulatori dels rèptils, era una beneïda evasió. Ens distreia de la por, ens distreia daquella broma pesada. Ens podíem imaginar, mentre la nostra memòria es xopava de les paraules màgiques de la ciència, que érem normals, uns nois i unes noies normals. Llegíem poesies.
La poesia no hauria de ser mai per a ningú aquella taula de salvament, com ho era per a nosaltres aquell estiu de les liquidacions. Fent exercicis de prosa castellana per a ingressar de nou a la universitat don havíem sortit per decret, la nostra manera de parlar no tenia altre refugi que el vers. Llegíem damagat (fèiem aquell pintoresc ritual que és llegir un llibre en veu alta) un petit llibre que es titulava Imitació del foc:
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
Era moda aquell estiu una cançoneta tendra que deia:
Jattendrai
le jour et la nuit,
jattendrai toujours
ton retour.
Ens netejàvem la pell de la por de les bombes, de la por dels exàmens, de la por dels tribunals depuradors, de la por daquella llarga nit que ens esperava.
En aquella universitat en pau, plena duniformes de guerra, el petit llibre que es deia Imitació del foc era gairebé un sant i senya. En el petit llibre editat per la Residència dEstudiants no sols hi havia les paraules dun gran poeta, sinó la constància duna universitat viva. Carles Riba i Gabriel Alomar prologaven el llibre, com a mestres fidels. Hi havia també unes paraules dAntoni M. Sbert, que era llavors conseller de Cultura.
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
En Rosselló-Pòrcel havia acabat descriure aquests dos últims versos del poema, havia sortit de la cambra destudiant i havia trucat a la porta dun altre estudiant, lEduard Valentí, i li havia dit, amb aquella profunda emoció dhaver tocat fons, li havia dit, més o menys: «Em sembla que és lo millor que he fet». Tot això passava quan nosaltres anàvem a lInstitut i lEduard Valentí venia a fer-nos classe vestit de soldat.
Per a nosaltres, que arribàvem a la universitat la tardor del 37, lexistència den Bartomeu Rosselló-Pòrcel ens havia estat revelada per la seva mort. Les paraules tenien una nitidesa màgica, perquè la seva mort era el tribut a la mort que ens voltava, era labsència de tots els companys que se nanaven, després dhaver enllestit lexamen dingrés a la universitat. Llegíem el petit llibre de poemes. Abandonàvem laula abans dhora, perquè el llarg clam de les sirenes ens anunciava un bombardeig, i al bar, refugi improvisat, mentre amb una orella atenta tractàvem dendevinar el camí de les bombes, llegíem. Verdejaven encara aquells camps i dauraven aquelles arbredes de lilla càlida on ell no tornaria.