El llibre que teniu a les mans és original per laudàcia de la seva composició i la llibertat del seu estil. Podria passar per un llibre daprenentatge, però el punt de vista no ho abonaria. Podria passar per la crònica dun temps, però la falta de sistematicitat en limitaria la pretensió. Podria passar per un llibre de memòries, però la digressió nampliaria el registre. Podria passar, en fi, per un llibre dimpressions, però ho negaria la composició ordenadament conscienciosa dels materials. Ho pot ser tot a la vegada, però és, en particular, un excel·lent exercici de recerca introspectiva duna persona que havent viscut a fons el seu temps, vol discernir què nha tret, com ha intervingut en la vida dels altres, i com sha fet que arribi, no incòlume, però sí ben composta, a la culminació de la maduresa humana i literària la duna dona, repeteixo, del seu temps.
El llibre segon daquest volum acaba amb aquestes paraules: «Endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això mempeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina». Que lAurèlia estava molt atenta al trànsit de les generacions les continuïtats i discontinuïtats del país és un fet present al llarg de tota la seva obra literària, i aquest llibre nés una mostra palesa, com ho va ser la seva preocupació pedagògica quan feia classes a lAlbéniz de Badalona i al Villena de la Bonanova; quan esclaria als alumnes els continguts de La pell de brau o els comentava les escenes de workshop a lAdrià Gual; en fi, quan encapçalava els dansaires («Un, dos, tres, quatre...») als assaigs de lescena final de la Ronda de mort a Sinera. No cal dir que bona part dels membres de lanomenada generació dels Setanta havien de trobar, en ella, una mestra atenta, una lectora crítica, i una generosa col·laboradora, des dels dies que en Terenci no la deixava viure amb el seu manuscrit de Marilyn, passant pel teatre de cabaret, i culminant amb el muntatge del Layret. Però jo no diria que ella estigués preocupada per la transmissió generacional en el sentit de fer escola, comptar seguidors, o mantenir deixebles; a banda que el seu caràcter anarquicomodèlic (com deia Espriu dels lavinians, o sigui, dels barcelonins) no lhi hauria consentit, ella gaudia, sobretot, de la conversa improvisada, de lexemple pràctic, de la constància en lesforç, no pas establint regles massa rígides tractava el brechtianisme den Salvat amb una distància amable: «Berliner-Em-Sembla», en deia ella, per rebaixar el mite salvatià del Berliner Ensemble de Brecht i Weigel ni teoritzant en el buit persona de dialèctica insubornable, lAurèlia no era de malgastar les hores xerrant per xerrar: de tot en treia punta. La seva herència, doncs, no és pas, solament, intergeneracional: limportant és que lactivista, pensadora i escriptora va obrir noves vies de percepció de la realitat social i cultural, com proven les seves anticipacions pioneres per lalliberament de la dona (només cal pensar en les continuïtats i en les endurances de la lluita fins ara mateix).
Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor duna continuada actitud crítica, dun insubornable combat per la llibertat, i dun compromís absolut amb la seva època estava temptat descriure les seves èpoques.... Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que lAurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón nhi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores dara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i lAnna Gabriel.
Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor duna continuada actitud crítica, dun insubornable combat per la llibertat, i dun compromís absolut amb la seva època estava temptat descriure les seves èpoques.... Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que lAurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón nhi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores dara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i lAnna Gabriel.