Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
Era moda aquell estiu una cançoneta tendra que deia:
Jattendrai
le jour et la nuit,
jattendrai toujours
ton retour.
Ens netejàvem la pell de la por de les bombes, de la por dels exàmens, de la por dels tribunals depuradors, de la por daquella llarga nit que ens esperava.
En aquella universitat en pau, plena duniformes de guerra, el petit llibre que es deia Imitació del foc era gairebé un sant i senya. En el petit llibre editat per la Residència dEstudiants no sols hi havia les paraules dun gran poeta, sinó la constància duna universitat viva. Carles Riba i Gabriel Alomar prologaven el llibre, com a mestres fidels. Hi havia també unes paraules dAntoni M. Sbert, que era llavors conseller de Cultura.
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
En Rosselló-Pòrcel havia acabat descriure aquests dos últims versos del poema, havia sortit de la cambra destudiant i havia trucat a la porta dun altre estudiant, lEduard Valentí, i li havia dit, amb aquella profunda emoció dhaver tocat fons, li havia dit, més o menys: «Em sembla que és lo millor que he fet». Tot això passava quan nosaltres anàvem a lInstitut i lEduard Valentí venia a fer-nos classe vestit de soldat.
Per a nosaltres, que arribàvem a la universitat la tardor del 37, lexistència den Bartomeu Rosselló-Pòrcel ens havia estat revelada per la seva mort. Les paraules tenien una nitidesa màgica, perquè la seva mort era el tribut a la mort que ens voltava, era labsència de tots els companys que se nanaven, després dhaver enllestit lexamen dingrés a la universitat. Llegíem el petit llibre de poemes. Abandonàvem laula abans dhora, perquè el llarg clam de les sirenes ens anunciava un bombardeig, i al bar, refugi improvisat, mentre amb una orella atenta tractàvem dendevinar el camí de les bombes, llegíem. Verdejaven encara aquells camps i dauraven aquelles arbredes de lilla càlida on ell no tornaria.
Aquell llibre de poemes era nostre, perquè era la nostra mort. Hi ha moltes maneres de morir-se i nosaltres havíem passat lexamen dEstat, havíem passat el tribunal de depuració, fèiem declaracions jurades. Inauguràvem el llarg període daverroisme del qual ja no en sortiríem mai més. Siger de Brabant havia resolt, amb la seva tesi de la veritat doble, el problema dortodòxia i llibertat. Nosaltres ens inventaríem un nou averroisme ètic. Recitaríem, amb mètode, una escala de valors i ens lliuraríem en secret, emmudits, a lexercici delaborar-ne uns altres del tot oposats. Del tot? Quina seria la pedra de toc que ens oferiria criteri de certesa? Sempre seria vàlid el valor oposat? I, per altra banda, la rebel·lió ètica pot arribar a construir una estètica? Mentrestant vivíem, tanmateix. I la vida és un do, sobretot quan el plaer la fa gravitar en el teu propi cos. O és que ens aplicaríem, amb vocació, a suïcidar-nos?
Jo havia descobert, feia molt de temps, un escriptor apassionant: Joseph Conrad. Per casa corrien els volums, blau fosc els relligats, de color de carbassa si eren en rústega, de la Montaner i Simon. Dic que corrien perquè les lectures de la meva mare rarament tornaven a la llibreria, i per altra banda, quan sentusiasmava amb un autor, no parava fins que nhavia llegit lobra completa. No sé qui va iniciar dentre nosaltres la lectura de Lord Jim, potser en Tonyo Roda, probablement a lèpoca en què em pintava el retrat de color préssec, on jo porto una brusa feta de retalls de brodat i puntes al coixí, rescat dun fons de calaixera.
Lord Jim ens va seduir, entre altres coses, perquè en el fons era la història dun suïcidi desesperat; la fuga cap endavant per alliberar-se duna consciència de culpa insuportable, una consciència de culpa que, comptat i debatut, posava en qüestió les lleis dhonor del sistema.
Llegíem Lord Jim lany 1939, o potser ja era el 40? Tant se val! Els volums que llegíem eren vells, maltractats per lús. Qui havia de fer-ne una ressenya?, qui shavia de preocupar de parlar-ne? Józef Teodor Konrad Nałęcz Korzeniowski havia publicat Lord Jim lany 1900. Gide lhavia imposat a França a través de la Nouvelle Revue i arribava a Espanya amb la publicació dun conte: «An outpost of the Progress», a la Revista de Occidente (desembre de 1924) i, de manera metòdica, amb ledició de Montaner i Simon, que siniciava també el 1924.
Jim quedava, en el fons de la narració, endevinat tot just, mal explicat, deliberadament mal explicat pel narrador, lamic Marlow, del qual ni tan sols podem saber si el seu nom sescriu així: Marlow. El narrador que xerra i xerra i xerra per acostar-nos Jim, a batzegades, per contradiccions, amb llampecs aclaridors: dun gest, duna emoció; que en parla sempre sota la influència immediata daquella realitat, de la realitat que no acaba de desfer-se mai de lembrollat rodet de les sensacions. Descobrim Lord Jim a través daquella xerrameca molesta del pesat de Marlow, que no fa més que comunicar-nos la seva perplexitat: la primera vegada que veu Jim, el dia del judici, i les altres vegades, quan va retrobant Jim als ports, cada cop més allunyats de la civilització, i no és capaç de fer parlar Jim, i Jim continua silenciós, però nosaltres endevinem que Jim vol parlar, i Marlow es distreu i fa filosofia barata i ens explica els llibres que ha llegit, cosa que no ens interessa ni poc ni molt.