Els veïns del seu edifici sempre passaven per can Marconi, i els dos mons se solapaven. Una tarda va dringar la campaneta de sobre la porta i va entrar la senyora Thomas.
Hola, senyora Thomas la va saludar lElwood. Tenim taronjada fresca.
Doncs potser sí que nagafaré, El va contestar ella. Coneixedora de lúltima moda, aquella tarda la senyora Thomas duia un vestit groc de pics que shavia fet ella mateixa copiant-lo dun reportatge sobre lAudrey Hepburn. Era molt conscient que poques dones del barri el podien portar amb tanta seguretat, i quan es quedava quieta costava no sospitar que posava, tot esperant que es disparessin els flaixos.
La senyora Thomas havia estat la millor amiga de lEvelyn Curtis quan eren jovenetes. Un dels primers records de lElwood era estar assegut a la falda de la seva mare un dia calorós mentre elles jugaven al gin rummy. Ell es regirava per veure les cartes de la mare, que li deia que sestigués quiet, que feia massa calor. Quan ella es va aixecar per anar al vàter de fora, la senyora Thomas li va deixar fer uns glopets de taronjada damagat. La llengua carabassa els va delatar i lEvelyn, desmenjada, els va renyar mentre reien. LElwood recordava aquell dia amb afecte.
La senyora Thomas va obrir el moneder per pagar els dos refrescos i la Jet daquella setmana.
Ja tens temps de fer els deures?
Sí, senyora.
No el faig treballar gaire va dir el senyor Marconi.
Hmm va fer la senyora Thomas. El to era suspicaç. Les dones de Frenchtown recordaven la tabaqueria de quan tenia mala fama i consideraven litalià còmplice de molta misèria domèstica. Tu continua fent el que et toca fer, El.
Va agafar el canvi i lElwood la va observar mentre sortia. La seva mare els havia abandonat a tots dos; potser enviava postals a la seva amiga des dun lloc o altre, encara que a ell es descuidés descriure-li. Potser un dia la senyora Thomas nhi donaria notícies.
El senyor Marconi venia la Jet, és clar, i lEbony. LElwood el va convèncer perquè tingués el Crisis i el Chicago Defender i altres diaris per a negres. Làvia i les seves amigues hi estaven subscrites i ell trobava estrany que a la botiga no en venguessin.
Tens raó va dir el senyor Marconi. Es va pessigar el llavi. Diria que abans els teníem. No sé pas què va passar.
Molt bé va contestar lElwood.
Si bé feia temps que el senyor Marconi havia deixat dinteressar-se pels costums dels clients habituals, lElwood recordava què feia entrar cadascú a la botiga. El seu predecessor, en Vincent, de tant en tant animava la cosa amb algun acudit verd, però no es podia dir que tingués iniciativa. LElwood en tenia a manta i feia memòria al senyor Marconi de quin proveïdor de tabac els havia portat de menys en lúltim lliurament, i quins caramels calia deixar de demanar. A lamo li costava diferenciar les senyores de color de Frenchtown totes li feien mala cara i lElwood era un bon ambaixador. Sel mirava quan es perdia en les seves revistes i intentava entendre què feia que es comportés daquella manera. La seva àvia era una dona ferma, això era evident. El noi era intel·ligent i pencaire, i un motiu dorgull per a la seva raça. Però en les coses més simples podia ser força obtús. No sabia quan deixar-ho estar i retirar-se. Com amb allò de lull de vellut.
Els nanos pispaven caramels, tant era de quin color tenien la pell. El senyor Marconi mateix, de jovenet esbojarrat, havia fet les mil i una. Perds petits percentatges aquí i allà, però això ja entra en els costos generals; avui els nens roben una xocolatina, però tant ells com els amics es gasten els diners a la botiga durant anys. Ells i els seus pares. Si els fas fora per una minúcia sacaba sabent, sobretot en un barri com aquell, en què tothom ficava el nas en les coses dels altres, i llavors els pares deixen de venir per vergonya. Permetre que les criatures robessin era quasi una inversió, tal com ell ho veia.
El temps que va passar a la tabaqueria va fer que lElwood canviés la manera de veure-ho. Abans dentrar a treballar a can Marconi, els seus amics presumien dels botins de caramels, es petaven de riure i feien unes insolents bombolles roses de Bazooka quan ja eren a prou distància de la botiga. LElwood no ho feia, allò, però no lhavia molestat mai. Quan el senyor Marconi el va contractar, li va explicar lactitud que adoptava davant dels llargs de dits, així com on era lescombra i quins dies arribaven els lliuraments grans. Amb els mesos, lElwood va veure desaparèixer molts caramels a les butxaques dels nois. Nois que coneixia. Que potser li picaven lullet si veien que se nadonava. Durant un any no va dir res. Però el dia que en Larry i en Willie van arreplegar tot de caramels de llimona quan el senyor Marconi es va ajupir darrere el taulell, no ho va poder evitar.
Torneu-ho.
Els nois es van quedar parats. En Larry i en Willie coneixien lElwood de tota la vida. De petits havien jugat a bales i a tocar i parar, però allò es va acabar quan en Larry va calar foc al descampat de Dade Street i en Willie va repetir curs dos cops. La Harriet els va esborrar de la llista damics permesos. Feia generacions que les tres famílies vivien a Frenchtown. Làvia den Larry estava en un grup de lesglésia amb la Harriet, i el pare den Willie havia estat amic dinfantesa del pare de lElwood, en Percy. Havien anat junts a lexèrcit. El pare den Willie es passava els dies al porxo a la cadira de rodes, fumant en pipa, i sempre saludava lElwood quan passava.