Acabada la guerra, va desplaçar els cigars al fons de la botiga, va pintar les parets de blanc i hi va afegir prestatges per a revistes, llaminadures i una nevera de refrescos; tot plegat va millorar molt la reputació de lestabliment. I va contractar algú que lajudés. No nhi calia cap, dempleat, però a la seva dona li agradava explicar que en tenia, i ell va pensar que això faria la botiga més accessible a un segment més refinat del Frenchtown negre.
LElwood tenia tretze anys quan en Vincent, el mosso de la botiga des de feia temps, es va allistar a lexèrcit. No és que hagués estat lempleat més atent, però sí que era puntual i anava arreglat, dues qualitats que el senyor Marconi valorava més en els altres que en ell mateix. Lúltim dia den Vincent, lElwood rondava pel prestatge de còmics, com gairebé cada tarda. Tenia el curiós costum de llegir-se el còmic de dalt a baix abans de comprar-lo, i comprava tots els que tocava. El senyor Marconi li va preguntar per què ho feia si els pensava comprar tant si eren bons com si no, i lElwood va dir:
Per assegurar-men.
El botiguer li va preguntar si buscava feina. LElwood va tancar el número de Journey into Mistery i va dir que lhi havia de preguntar a la seva àvia.
La Harriet tenia una llarga llista de normes sobre què era acceptable i què no, i de vegades lúnica manera que tenia lElwood de saber com anava tot plegat era equivocant-se. Va esperar fins havent sopat, quan es van haver acabat el peix arrebossat i les agrelles i làvia es va aixecar per desparar taula. En aquest cas, la dona no hi tenia reserves ocultes, malgrat que el seu oncle Abe fumava cigars i goita com va acabar, malgrat lhistorial de Macomb Street com a laboratori del vici i malgrat el ressentiment que guardava pels maltractaments que havia rebut dun dependent italià, dècades enrere.
No crec que siguin parents va dir mentre seixugava les mans. O en tot cas, cosins llunyans.
Va permetre que lElwood anés a treballar a la botiga en plegar descola i els caps de setmana; donava a casa la meitat de la paga setmanal i laltra meitat lestalviava per als estudis. Lestiu anterior lElwood havia comentat danar a la universitat, com qui no vol la cosa, sense adonar-se de la transcendència daquelles paraules. El cas Brown contra el Consell dEducació havia capgirat el panorama duna manera increïble, però que algú de la família de la Harriet aspirés a fer estudis superiors era un autèntic miracle. Tots els recels que pogués tenir respecte a la tabaqueria es van esfondrar davant daquella idea.
LElwood endreçava els diaris i els còmics als prestatges de reixeta, treia la pols als caramels amb menys sortida i procurava que les capses de cigars estiguessin ordenades segons les teories den Marconi sobre la manera com els embalatges estimulaven «la part feliç del cervell humà». Encara sentretenia amb els còmics, els llegia amb compte, com si manipulés dinamita, però el que ara exercia més força datracció eren les revistes dactualitat. Va caure sota linflux voluptuós de la revista Life. Un gran camió blanc en deixava una pila cada dijous; lElwood va acabar coneixent-ne el soroll de frens. Després dhaver ordenat les devolucions i col·locat les novetats, sarraulia a lescala de mà per seguir les darreres excursions de la revista als racons més desconeguts dAmèrica.
Coneixia la lluita dels negres que es produïa a Frenchtown, on acabava el seu barri i començava la llei blanca. Els reportatges fotogràfics de Life el transportaven a les primeres línies, als boicots dautobús de Baton Rouge, a les segudes de les cafeteries de Greensboro, on joves no gaire més grans que ell sapuntaven al moviment. Els pegaven amb barrots de ferro, els ruixaven amb mànegues, mestresses de casa blanques molt enfadades els escopien i la càmera els congelava en escenes de noble resistència. Els petits detalls eren una meravella: les corbates dels joves que es mantenien ben rectes, com fletxes negres enmig de lespiral de violència, les corbes dels pentinats perfectes de les noies, que contrastaven amb els quadrats de les pancartes. Glamurós, segons com, fins i tot quan els regalimava sang per la cara. Joves cavallers que lluitaven contra dracs. LElwood era estret despatlles, prim com un colom i patia per les ulleres, que eren cares, somiava que les hi partien amb porres, palanques o bats de beisbol, però igualment ell shi volia afegir. No tenia altra opció.
Durant les estones de calma fullejava revistes. Els torns que feia a can Marconi li proporcionaven models de lhome que volia ser i lallunyaven del tipus de noi de Frenchtown que no era. Làvia feia temps que li havia prohibit voltar amb els nois del barri, a qui considerava uns ganduls amb ganes de brega. La tabaqueria, com la cuina de lhotel, era terreny segur. La Harriet leducava amb severitat, tothom ho sabia, i els altres pares del seu tram de Brevard Street contribuïen a aïllar-lo posant-lo dexemple. Quan els nens amb qui jugava a indis i cowboys de tant en tant lempaitaven pel carrer o li llançaven pedres, no ho feien tant per malícia com per ressentiment.