A casa, va enretirar els Hardy Boys i els Tom Swift de la prestatgeria verda de la sala i va obrir les caixes. Es va aturar a Ga, encuriosit per veure com havien tractat galàxia els senyors intel·ligents de Fisher. Les pàgines estaven en blanc. Totes. Tots els volums daquella primera caixa estaven en blanc, excepte el que havia vist a la cuina. Va obrir les altres dues caixes mentre notava com se li anava escalfant la cara. Els llibres eren tots buits.
Quan va arribar, làvia va brandar el cap i li va dir que potser eren defectuosos, o exemplars de mentida que el venedor ensenyava als clients com a mostra, perquè veiessin com quedaria el conjunt a casa seva. Aquella nit, al llit, els pensaments li brunzien i feien tic-tac com un mecanisme. Va caure que lajudant de cambrer, que tots els homes de la cuina, ja sabien que els llibres estaven en blanc. I que havien fet comèdia.
Igualment va deixar lenciclopèdia a la prestatgeria. Impressionava, fins i tot quan les cobertes es van començar a pelar amb la humitat. El cuiro també era fals.
Igualment va deixar lenciclopèdia a la prestatgeria. Impressionava, fins i tot quan les cobertes es van començar a pelar amb la humitat. El cuiro també era fals.
La tarda següent va ser lúltima que va passar a la cuina. Tothom parava massa atenció a la cara que feia. En Cory ho va provar amb un «Què et van semblar els llibres?», esperant una reacció. A laigüera en Pete feia un somriure que semblava que lhi haguessin esculpit amb un ganivet. Ho sabien. Làvia va estar dacord que ja era prou gran per quedar-se sol a casa. Al llarg de lèpoca de linstitut, va estar donant voltes a la idea que els rentaplats sempre lhavien deixat guanyar. I pensar que nestava tan orgullós, de la seva habilitat, per simple i poca-solta que fos. No va arribar mai a cap conclusió fins que va entrar a la Nickel, cosa que va fer inqüestionable la realitat daquelles competicions.
CAPÍTOL DOS
Dir adeu a la cuina significava dir adeu al seu joc personal, el que feia ell sol: sempre que sobria la porta del menjador, apostava a veure si hi havia clients negres. Segons la sentència del cas Brown contra el Consell dEducació, les escoles havien de dessegregar: només era qüestió de temps que caiguessin tots els murs invisibles. La nit que la ràdio va anunciar la decisió del Tribunal Suprem, làvia va xisclar com si li haguessin tirat sopa calenta a la falda. Després es va asserenar i es va allisar el vestit.
Jim Crow1 no sesfumarà així com així va dir. El molt malparit.
Lendemà de la sentència va sortir el sol i tot estava com sempre. LElwood va preguntar a la seva àvia quan començarien a haver-nhi, de clients negres al Richmond, i ella li va contestar que una cosa és dir a algú que faci el que toca fer i una altra de molt diferent que ho faci. Per demostrar-lhi va enumerar alguns comportaments dell mateix i lElwood va assentir: potser sí. Tard o dhora, però, la porta sobriria i revelaria un rostre fosc un refinat home de negocis que fos a Tallahassee per feina, o una senyora sofisticada que hagués vingut a fer turisme gaudint dels olorosos plats que feien els cuiners. Nestava segur. Va començar el joc quan tenia nou anys, i tres anys després les úniques persones de color que veia al menjador portaven plats o begudes o una escombra. Només va deixar de jugar-hi quan les tardes al Richmond es van acabar. No va quedar mai clar si en aquell joc el seu oponent era la seva pròpia insensatesa o la tossuda constància del món.
El senyor Parker no era lúnic que veia que lElwood seria un bon empleat. Sempre hi havia homes blancs que li oferien feina, perquè reconeixien la seva naturalesa diligent i el seu caràcter estable, o si més no admetien que es comportava duna manera diferent dels altres nois de color de la seva edat, i això ho consideraven diligència. El senyor Marconi, el propietari de la tabaqueria de Macomb Street, havia observat lElwood dençà que era un nadó i xisclava dins dun cotxet sorollós mig rovellat. La mare de lElwood era una dona esvelta dulls foscos i cansats que no movia mai un dit per calmar la criatura. Comprava revistes de cinema a cabassos i desapareixia carrer enllà, amb el nen que no parava de cridar.
El senyor Marconi abandonava el seu lloc a la caixa tan poc com podia. Rabassut i suós, amb un tupè baix i un bigotet negre, al vespre ja anava inevitablement malgirbat. Només entrar a la botiga lambient es notava impregnat del tònic capil·lar que feia servir, que durant les tardes caloroses anava deixant un rastre aromàtic. Des de la seva cadira, el senyor Marconi contemplava com lElwood es feia gran, seguia el seu propi sol i sallunyava dels nens del barri, que feien gresca i rebombori pels passadissos de la botiga i es ficaven caramels Red Hots dins del peto quan es pensaven que no mirava. Ell ho veia tot, no deia res.
LElwood pertanyia a la segona generació de clients seus de Frenchtown. El senyor Marconi havia obert el negoci mesos després que shi establís la base militar el 1942. Els soldats negres agafaven lautobús al campament Gordon Johnston o a laeroport militar de Dale Mabry, armaven un merder de cal déu a Frenchtown tot el cap de setmana i després sen tornaven a entrenar-se per a la guerra. Tenia parents que havien obert negocis al centre que rutllaven, però un blanc que hi entengués, en leconomia de la segregació, podia fer-hi molts calés. La botiga den Marconi era a unes quantes portes de lHotel Bluebell. El Tip Top Bar i la sala de billar Marybelle eren a la cantonada. Feia bon negoci amb diversos tipus de tabac i llaunes de profilàctics Romeos.