A Nova York hi vivia un noi de la Nickel conegut pel nom dElwood Curtis. De tant en tant buscava lantic reformatori a internet, per veure si hi havia novetats, però no anava a les trobades i no havia afegit el seu nom a les llistes, per moltes raons. De què servia? Homes adults. Què feien? Torns per passar-se els clínexs? Un dells va publicar un relat sobre la nit que va aparcar davant la casa de lSpencer i es va passar hores observant les finestres, les siluetes de dintre, fins que es va desdir de venjar-sen. Shavia fet una corretja de cuiro per utilitzar-la amb el superintendent. LElwood no ho va entendre. Si havia anat fins allà, ja podria haver arribat fins al final.
Quan van trobar el cementiri secret, però, va entendre que hi hauria de tornar. El grup de cedres de darrere el reporter li va retornar la cremor a la pell, el xisclet de les cigales. No era gaire lluny. No ho seria mai.
PRIMERA PART
CAPÍTOL U
LElwood va rebre el millor regal de la seva vida el dia de Nadal del 1962, encara que les idees que li va ficar al cap acabessin sent la seva perdició. Martin Luther King at Zion Hill era lúnic disc que tenia, i no sortia mai del tocadiscos. La seva àvia Harriet tenia uns quants àlbums de gòspel que només posava quan el món descobria una nova maldat a què sotmetre-la, i lElwood no tenia permís per escoltar els grups de la Motown o altres cançons de moda perquè eren massa llicenciosos. La resta dels regals daquell any van ser roba un jersei vermell i mitjons que va desgastar prou, però res no va suportar un ús tan constant com el disc. Cada ratllada i cruixit que va anar acumulant al llarg dels mesos era un senyal del seu aprenentatge i marcava les vegades que aprofundia en la comprensió de les paraules del reverend. La crepitació de la veritat.
No tenien televisor, però els discursos del doctor King eren una crònica tan vívida contenien tot el que els negres havien estat i tot el que serien que el disc era quasi tan útil com la televisió. Potser fins i tot més, i més majestuós, com la imponent pantalla del Davis Drive-In, on havia anat dos cops. LElwood ho veia tot: africans perseguits pel pecat blanc de lesclavitud, negres humiliats i sotmesos per la segregació, i aquella imatge lluminosa del que vindria, quan tots aquells llocs tancats a la seva raça sobririen.
Els discursos shavien enregistrat a tot arreu, a Detroit i a Charlotte i a Montgomery, i connectaven lElwood amb la lluita pels drets arreu del país. Nhi havia un, de discurs, que fins i tot feia que se sentís membre de la família King. Tots els nens havien sentit a parlar de Fun Town, hi havien anat o envejaven algú que hi havia estat. A la tercera pista de la cara A, el doctor King explicava que la seva filla tenia moltes ganes de visitar el parc datraccions de Stewart Avenue a Atlanta. La Yolanda ho suplicava als pares cada vegada que en veia el gran rètol des de lautopista o lanunciaven a la tele. El doctor King li va haver de parlar, amb aquella veu greu i trista, del sistema de segregació que deixava els nens i nenes de color a laltre costat de la tanca. Li va explicar lopinió errònia dalguns blancs no tots, però suficients que hi donava força i significat. Aconsellava a la seva filla que resistís a la temptació de lodi i lamargor i li assegurava: «Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar».
I lElwood també, ell valia tant com tots els altres. A tres-cents setanta quilòmetres al sud dAtlanta, a Tallahassee. De vegades veia anuncis de Fun Town quan anava a veure els seus cosins a Geòrgia. Atraccions que et sotraguejaven i música alegre, nens blancs contents que feien cua per pujar a la muntanya russa Wild Mouse, per jugar al minigolf. Lligats al Coet Atòmic per viatjar a la lluna. Si treies molt bones notes hi tenies lentrada gratuïta, deien els anuncis, si el mestre hi estampava un segell vermell. LElwood treia tot excel·lents, i nanava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.
Hi entraré de franc cada dia durant un mes, ja ho veuràs va dir a la seva àvia mentre, estirat al terra de la sala, resseguia amb el polze un tros desgastat de la catifa.
Làvia Harriet havia rescatat aquella catifa del carreró de darrere lHotel Richmond després de lúltima reforma. Lescriptori de la seva habitació, la tauleta de nit de lElwood i tres llums també eren rebutjalls del Richmond. La Harriet treballava a lhotel des dels catorze anys, quan es va afegir a la seva mare a lequip de neteja. Així que lElwood va començar a anar a linstitut, el director de lhotel, el senyor Parker, va deixar clar que el contractaria de grum quan volgués, un nano espavilat com ell, però el blanc va quedar decebut quan el noi va començar a treballar a la tabaqueria Marconi. El senyor Parker sempre havia estat amable amb la família, fins i tot després dhaver de fer fora la mare de lElwood per haver robat.
A lElwood li agradava el Richmond, i el senyor Parker li queia bé, però afegir una quarta generació a la comptabilitat de lhotel lincomodava duna manera que li costava dexplicar. Fins i tot abans de lenciclopèdia. Quan era més petit, havent plegat descola, sasseia damunt una caixa a la cuina de lhotel i llegia còmics i llibres dels Hardy Boys mentre làvia feia les habitacions i escombrava el pis de dalt. Sense els pares, ella sestimava més tenir el net de nou anys a la vora que no que sestigués sol a casa. Veient-lo amb els homes de la cuina, pensava que aquelles tardes eren una mena descola en si mateixes i que a ell li feia bé estar amb homes. Els cuiners i els cambrers el van prendre per mascota, jugaven amb ell a fet i amagar i repartien dubtosos consells sobre temes diversos: els hàbits dels blancs, com tractar una mossa de vida alegre, estratègies per amagar diners a casa. LElwood gairebé mai no entenia de què parlaven, però feia que sí amb ganes i llavors tornava a les històries daventures.