Els estudiants havien apilat les creus blanques al costat del jaciment. Un matí, quan van tornar a la feina, algú les havia fet miques.
Boot Hill va alliberar els nois un per un. La Jody shavia emocionat quan, netejant amb la mànega uns objectes duna de les rases, havia ensopegat amb les primeres restes. El professor Carmine li va dir que el més probable era que el petit os aflautat que tenia a la mà fos dun os rentador o dun altre animal petit. El cementiri secret la va rescabalar. Lhavia descobert mentre voltava per la zona buscant cobertura. El professor va secundar el pressentiment de la Jody, tenint en compte les irregularitats que presentava el jaciment de Boot Hill: totes aquelles fractures i cranis rebentats, les caixes toràciques cosides a perdigonades. Si les restes del cementiri oficial ja feien sospitar, què devia haver passat als nois enterrats en un terreny sense senyalitzar? Al cap de dos dies, els gossos experts en la cerca de cadàvers i les imatges per radar ho van confirmar. Cap creu blanca, cap nom. Només ossos esperant que algú els descobrís.
I daixò en deien escola va dir el professor Carmine. Es poden amagar moltes coses sota terra, en mitja hectàrea de terreny.
Un dels nois o un parent ho va filtrar als mitjans. Després de tantes entrevistes que els havien fet, els estudiants ja tenien relació amb alguns dels nois, els quals els feien pensar en oncles malhumorats i en gent de pedra picada del seu barri, homes que potser sestovaven quan els arribaves a conèixer però que sempre conservaven aquell nucli dur. Els estudiants darqueologia els van parlar del segon cementiri, també en van parlar amb els familiars dels nens morts que havien desenterrat, i llavors una cadena de Tallahassee hi va enviar un reporter. Molts nois ja nhavien parlat, daquell cementiri secret, però com sempre havia passat amb la Nickel, no sels va creure ningú fins que no ho va dir algú altre.
La premsa nacional va recollir la notícia i la gent va poder veure com era realment el reformatori. Feia tres anys que la Nickel era tancada, cosa que explicava lestat salvatge del terreny i el típic vandalisme adolescent. Fins i tot lescenari més innocent un menjador o el camp de futbol resultava sinistre, sense que calgués retocar les imatges. Els vídeos eren inquietants. Les ombres sarrossegaven tremoloses pels racons i cada taca o marca semblava de sang seca. Com si cada imatge que captava la càmera mostrés tota la naturalesa fosca de la Nickel; hi entrava la Nickel que es veia i en sortia la que no veia ningú.
Si passava això amb els indrets més inofensius, quin aspecte creieu que tenien els més inquietants?
Si passava això amb els indrets més inofensius, quin aspecte creieu que tenien els més inquietants?
Els nois de la Nickel sortien més barats que pagar una parella de ball i eren més rendibles, o això deien. Els últims anys, alguns antics alumnes havien organitzat grups de suport, es retrobaven a través dinternet i quedaven en cafeteries i McDonalds. O al voltant duna taula de cuina a una hora de cotxe. Junts feien la seva pròpia arqueologia fantasma, excavaven en les dècades i restauraven a ulls humans els bocins i els objectes daquell temps. Cadascú amb les seves peces. «Ell solia dir: després passaré a veuret.» «Aquella escala que trontollava que baixava al soterrani de lescola.» «La sang em xipollejava entre els dits dins de les vambes.» Ajuntaven tots aquells fragments per confirmar una foscor compartida: si per a tu és veritat, és veritat per a algú altre, i ja no estàs sol.
En Big John Hardy, venedor de moquetes jubilat dOmaha, mantenia el web dels nois de la Nickel amb les últimes notícies. Tenia els altres informats sobre la petició dobrir una altra investigació i sobre com progressava la declaració de disculpa del govern. Un senyal digital que pampalluguejava feia el seguiment de la recaptació de fons per al monument de record que havien proposat fer. Si li enviaves a en Big John el relat sobre la teva època a la Nickel, ell el publicava amb la teva foto. Compartir lenllaç amb la família era una manera de dir: és daquí don vaig sortir. Una explicació i una disculpa.
La trobada anual, aquest any la cinquena, era estranya i necessària. Ara els nois ja eren vells, amb dones i exdones i fills amb qui es parlaven o no, amb nets recelosos que de tant en tant els anaven a veure i daltres que ho tenien prohibit. Havien aconseguit forjar-se una vida després de sortir de la Nickel, o bé no havien encaixat mai entre la gent normal. Eren els darrers fumadors de marques estranyes, havien fet tard per als programes dautoajuda, sempre estaven a punt de desaparèixer. Morts a la presó, o podrint-se en habitacions que llogaven per setmanes, congelats al bosc després de beure aiguarràs. Es trobaven a la sala dactes de lEleanor Garden Inn per posar-se al dia abans de sortir en processó cap a la Nickel, a fer la visita solemne. Hi havia anys que et senties prou fort per recórrer aquell camí de formigó, sabent que duia a un dels pitjors llocs de la teva vida, i nhi havia que no. Evitar un edifici o mirar-lo de cara depenia de les reserves denergia que tinguessis aquell dia. En Big John publicava un article després de cada trobada per als qui no havien pogut.