Sam Sacks, The Wall Street Journal «Els nois de la Nickel demostra la versatilitat dels dons dun escriptor que és un virtuós. Sha convertit en un dels millors novel·listes dels Estats Units.»
Keely Weiss, Harpers Bazaar «Si pensaves que El ferrocarril subterrani era una obra magistral, esperat a llegir Els nois de la Nickel.»
The A. V. Club «Els nois de la Nickel no és només un testimoni del racisme sistèmic. És una arqueologia del dolor.»
George Saunders «Whitehead és un escriptor amb un talent descomunal, més versàtil que cap altre novel·lista nordamericà en actiu. Pot ser divertit, líric, satíric, solemne, el que sigui que lobra necessiti.»
Títol original: The Nickel Boys
© Colson Whitehead, 2019
Primera edició: setembre del 2020
© de la traducció: Laia Font i Mateu, 2020
© de la fotografia de la coberta: Neil Libbert/Bridgeman Images, 2020
© de la il·lustració de la coberta: Oliver Munday, 2019 (adaptada de la il·lustració de
ledició americana (Doubleday / PRH), del mateix autor.)
© de la il·lustració de les guardes: aiiiza / Adobe Stock, 2020
© de la fotografia de lautor: Madeline Whitehead, 2017
© daquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020
Publicat per Edicions del Periscopi SLU
info@periscopi.cat
Web: www.periscopi.cat
Facebook: www.facebook.com/Periscopi
Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi
Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec dAniol Rafel i Marta Rubirola
Disseny de la col·lecció, maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol
Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense lautorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
Amb el suport del Departament de Cultura
Per a en Richard Nash
PRÒLEG
Morts i tot els nois eren un problema.
El cementiri secret era a la banda nord del campus de la Nickel, en una mitja hectàrea amb clapes dherba, entre lantic graner i labocador de lescola. Aquell camp shavia fet servir de pastura a lèpoca en què lescola tenia una vaqueria i venia llet als clients de la zona, una de les estratègies de lestat de Florida per alleujar laportació dels contribuents en el manteniment dels nois. Ara els constructors del parc empresarial tenien previst que fos un espai desbargiment per a lhora de dinar, amb quatre fonts i una glorieta de formigó per a actes ocasionals. El descobriment dels cossos va ser un costós contratemps per a la immobiliària, que esperava el vistiplau de lestudi ambiental, i per a ladvocacia de lestat, que feia poc havia tancat una investigació sobre els casos dabusos. Ara calia engegar-ne una altra, determinar la identitat dels cadàvers i les causes de les morts, i no hi havia manera de saber quan podria enderrocar-se aquell coi de lloc, netejar-lo bé i esborrar-lo definitivament de la història, cosa que tothom esperava de feia temps.
Tots els nois sabien que aquell indret terrible existia. Va haver de ser una estudiant de la Universitat de Florida del Sud qui el mostrés a la resta del món, dècades després que hi llencessin el primer noi, lligat dins dun sac de patates. En preguntar-li com havia descobert les tombes, la Jody va contestar: «La terra tenia alguna cosa estranya». El terreny enfonsat, les males herbes esmerlides. La Jody i els altres estudiants darqueologia de la universitat feia mesos que excavaven el cementiri oficial de lescola. Lestat no podia desfer-se de la propietat fins que no sen reubiquessin les restes adequadament, i els estudiants darqueologia necessitaven fer crèdits de treball de camp. Amb estaques i filferro van dividir lespai en una quadrícula i es van posar a excavar amb pales de mà i maquinària pesada. Un cop van haver garbellat la terra, les cubetes van quedar plenes dossos i sivelles i ampolles de refresc, com un mostrari inescrutable.
El cementiri oficial, els nois de la Nickel lanomenaven Boot Hill, «el turó de les botes», un nom tret de les matinals de cinema dels dissabtes de què havien gaudit abans que els enviessin a aquella escola i els exiliessin daquells passatemps. El nom va persistir, generacions després, entre els estudiants de la universitat, que no havien vist un western en la vida. Boot Hill era just a laltre costat del gran pendent del campus nord. Les tardes lluminoses, les creus blanques de ciment que indicaven les tombes reflectien la llum del sol. En dues terceres parts de les creus hi havia el nom gravat; la resta estaven en blanc. La identificació no era fàcil, però la rivalitat entre els joves arqueòlegs feia que els progressos fossin constants. Els expedients de lescola, si bé eren incomplets i desordenats, acotaven les pistes de qui havia estat WILLIE 1954. Les restes cremades sexplicaven per lincendi de la residència del 1921. Les proves dADN amb parents vius aquells que els estudiants de la universitat havien pogut localitzar van reconnectar els morts amb el món dels vius que havia continuat sense ells. Dels quaranta-tres cadàvers, set van seguir sense nom.