Una setmana més tard, a casa les coses havien tornat a la normalitat, però lElwood havia canviat. «Més a prop.» A la manifestació shavia sentit «més a prop» dell mateix. Durant un moment. Allà fora, sota el sol. Nhi havia hagut prou per alimentar els seus somnis. Quan anés a la universitat i marxés de la seva petita casa de Brevard Street, començaria a fer la seva vida. Portaria noies al cinema en aquest aspecte ja no es tallaria i sabria què estudiar. Trobaria el seu lloc en latapeït bàndol de joves somiadors que sentregaven al progrés dels negres.
Aquell últim estiu a Tallahassee va passar de pressa. El darrer dia descola el senyor Hill li va regalar un exemplar de Notes of a Native Son, de James Baldwin, que el va trasbalsar. «Els negres són nord-americans i el seu destí és el destí del país.» Ell no shavia manifestat al cinema Florida en defensa dels seus drets o dels de la raça negra de què formava part; shavia manifestat a favor dels drets de tothom, també daquells que el volien fer callar. La meva lluita és la teva lluita, la teva càrrega és la meva càrrega. Però com explicar-ho, tot això, a la gent? Anava a dormir tard escrivint cartes sobre la qüestió racial al Tallahassee Register, que no les publicava, i al Chicago Defender, que en va publicar una. «Preguntem a la generació anterior: recollireu el nostre repte?» Per timidesa, no ho va dir a ningú i la va escriure amb pseudònim: Archer Montgomery. Sonava elegant i melindrós, i no es va adonar que havia fet servir el nom del seu avi fins que no el va veure en negre sobre blanc.
Al juny el senyor Marconi va ser avi, una fita que va mostrar noves facetes de litalià. Va convertir la botiga en un aparador del seu entusiasme avuncular. Els llargs silencis van deixar pas a lliçons sobre tot el que havia hagut de bregar com a immigrant i a excèntrics consells empresarials. Va agafar el costum de tancar una hora abans per anar a veure la neta, però a lElwood li pagava totes les hores. Llavors el noi anava fins a les pistes de bàsquet a veure si hi havia algú jugant. Ell només mirava, però lescapada a les protestes lhavia fet menys tímid i va fer uns quants amics a les bandes, nanos de dos carrers més amunt que feia anys que veia però no hi havia parlat mai. Altres vegades potser anava al centre amb en Peter Coombs, un veí que la Harriet aprovava perquè tocava el violí i compartia lafició del seu net pels llibres. Si en Peter no havia dassajar, feien tombs per les botigues de discos i miraven damagat les cobertes dels elapés que tenien prohibit comprar.
Què és «Dynasound»? va preguntar en Peter.
Un nou estil de música? Una altra manera descoltar-ne? Estaven desconcertats.
De tant en tant, les tardes de més calor, hi havia noies de la Universitat Agrícola i Mecànica que entraven a la botiga a comprar un refresc, eren gent de la manifestació del Florida. LElwood els preguntava per les protestes, i elles salegraven de la coincidència i feien veure que el reconeixien. Més duna li deia que havien suposat que ell també anava a la universitat. Ell sho prenia com un afalac, un adornament per als seus somnis de marxar de casa. Loptimisme feia lElwood tan mal·leable com els caramels mastegables barats que hi havia sota la caixa. Quan aquell juliol el senyor Hill es va presentar a la botiga i li va fer una proposta, estava preparat.
Dentrada no el va reconèixer. Sense corbatí de colors, amb una camisa carabassa de tartà oberta amb una samarreta a sota i unes ulleres de sol a la moda, semblava que feia mesos que el senyor Hill no pensava en la feina, i no setmanes. Va saludar el seu exalumne amb la calma mandrosa daquells que tenien tot lestiu lliure. Era el primer estiu des de feia temps que no viatjava, va explicar a lElwood.
Dentrada no el va reconèixer. Sense corbatí de colors, amb una camisa carabassa de tartà oberta amb una samarreta a sota i unes ulleres de sol a la moda, semblava que feia mesos que el senyor Hill no pensava en la feina, i no setmanes. Va saludar el seu exalumne amb la calma mandrosa daquells que tenien tot lestiu lliure. Era el primer estiu des de feia temps que no viatjava, va explicar a lElwood.
Aquí tinc un munt de coses per fer va dir, assenyalant la vorera amb el cap. Una noia amb un barret de palla flexible lesperava, fent-se ombra als ulls amb una mà fina.
LElwood li va preguntar si necessitava res.
He vingut a veuret a tu, Elwood va dir. Un amic meu mha parlat duna oportunitat i de seguida he pensat en tu.
El senyor Hill tenia un company dels viatgers per la llibertat que era professor i que havia obtingut una plaça a lEscola Tècnica Superior Melvin Griggs, la universitat per a negres al sud de Tallahassee. Hi ensenyava literatura anglesa i nord-americana, tot just havia acabat el tercer curs. Lescola havia estat mal gestionada durant força temps, i ara el nou director provava de capgirar la situació. Feia un cert temps que els estudis de la Melvin Griggs estaven oberts a alumnes dinstitut amb bones notes perquè ho compaginessin, però les famílies de la zona no en sabien res. El director va demanar a lamic del senyor Hill que se nocupés, i per això shavia posat en contacte amb ell. Potser al Lincoln hi havia alumnes excepcionals que els podia interessar?