LElwood va agafar lescombra amb força:
Sona molt bé, però no sé pas si tenim els diners per anar-hi.
Més tard hi cauria: era justament per a aquesta mena destudis, que havia estat estalviant; quina importància tenia, que els fes servir mentre encara anava al Lincoln?
Daixò es tracta, Elwood: és gratuït. Si més no aquesta tardor, perquè sescampi entre la comunitat.
Lhi hauré de preguntar a la meva àvia.
Fes-ho, Elwood va dir el senyor Hill. I jo també hi puc parlar. Li va posar la mà a lespatlla. El fet és que seria perfecte per a un noi com tu. Ets just la mena destudiant en qui pensen.
Aquella tarda, mentre empaitava un borinot que voltava per la botiga, lElwood va pensar que segurament no hi havia gaires blancs a Tallahassee que fessin estudis superiors. «Aquell qui es queda enrere en una cursa sempre més es quedarà enrere, o haurà de córrer més de pressa que el que va al capdavant.»
La Harriet no va expressar cap recel per loferta del senyor Hill: la paraula gratuït va ser la clau de tot. Després dallò, a lElwood lestiu li va passar lent com una tortuga del fangar. Com que lamic del senyor Hill ensenyava anglès, va pensar que shauria de matricular en un curs de literatura, i no va canviar de parer ni tan sols quan va saber que podia fer el que volgués. El curs introductori als autors britànics no era gaire pràctic, tal com va observar la seva àvia, però pensant-hi bé, aquesta era la gràcia. Ja havia estat excessivament pràctic prou temps.
Potser els llibres de text serien nous. Sense marques. Sense res que hagués de guixar. Era possible.
El dia abans de començar les classes, el senyor Marconi el va cridar a la caixa enregistradora. Com que els dijous no aniria a la botiga perquè tenia classe, lElwood va suposar que lamo volia estar segur que, abans de faltar, ho deixaria tot enllestit. Litalià es va escurar la gola i li va acostar un estoig de vellut.
Per estudiar va dir.
Era una ploma estilogràfica de color blau nit amb detalls de llautó. Un regal molt bonic, encara que al senyor Marconi li haguessin fet descompte perquè el de la papereria era un client fix. Van encaixar com els homes.
La Harriet li va desitjar bona sort. Cada matí li revisava luniforme per assegurar-se que estava presentable, però a part de treuren una mica de borrissol de tant en tant, no li corregia mai res. Aquell dia no va ser diferent.
Vas molt elegant, El va dir.
Li va fer un petó a la galta abans que se nanés cap a la parada de lautobús, i va encorbar les espatlles, tal com feia quan intentava no plorar davant dell.
LElwood tenia molt de temps després de plegar de linstitut per arribar a la Melvin Griggs, però estava tan impacient per veure-la per primera vegada que es va afanyar a sortir. El vespre que li van fer lull de vellut se li van trencar dos cargols de la cadena de la bici, i des de llavors li saltava quan hi anava gaire estona. Faria dit o caminaria els onze quilòmetres que hi havia. Travessaria les portes i exploraria el campus, es perdria entre tots aquells edificis, o bé sasseuria en un banc del pati interior i inspiraria lambient.
A la cantonada dOld Bainbridge Street va esperar que passés un conductor de color que anés cap a la carretera estatal. Dues camionetes van passar de llarg, i llavors un Plymouth Fury del 1961 de color verd brillant, baix i perfilat com un peix gat gegant, va alentir. El conductor va allargar el braç i va obrir la porta del passatger.
Vaig cap al sud va dir.
Els seients de vinil verds i blancs van gemegar quan lElwood shi va asseure.
Rodney va dir lhome. En Rodney tenia un físic desmanegat però robust, com una versió negra de lEdward G. Robinson. El vestit de ratlla diplomàtica gris i lila completava la imatge. Quan li va donar la mà, els anells que duia als dits el van pessigar i lElwood va fer una ganyota.
Elwood. Va deixar la motxilla entre les cames i es va fixar en el davantal del Plymouth, com de nau espacial, amb tot de botons que sobresortien dels reblons platejats.
Van tirar cap al sud per agafar la carretera del comtat 636. En Rodney va donar uns copets inútils a la ràdio.
Sempre em porta problemes. Prova-ho tu.
LElwood va pitjar els botons i va trobar una emissora de rhythm and blues. Va estar a punt de treure-la, però no hi havia la Harriet per sobreprotegir-lo dels dobles sentits de les lletres amb unes explicacions que sempre el deixaven desconcertat i confós. Va deixar aquella emissora, era una banda de doo-wop. En Rodney duia el mateix tònic capil·lar que el senyor Marconi. Aquella olor acre i feixuga impregnava laire del cotxe. Ni tan sols el seu dia lliure no se la podia treure de sobre.
En Rodney tornava de veure la seva mare, que vivia a Valdosta. Va dir que no havia sentit a parlar mai de la Melvin Griggs, cosa que va fer minvar lorgull que lElwood sentia pel seu gran dia.
La universitat va fer en Rodney. Va xiular a través de les dents. Jo vaig començar a treballar en una fàbrica de cadires, amb catorze anys va afegir.
Jo treballo en una tabaqueria va dir lElwood.
Ja pot serva replicar en Rodney.