A finals de primer, ell havia estat la tria més òbvia quan va caldre un nou protagonista per a la representació anual del Dia de lEmancipació. Interpretar Thomas Jackson, lhome que informa els esclaus de Tallahassee que són lliures, era entrenar-se per a la versió dell mateix que seria en el futur. LElwood atorgava al personatge la mateixa honestedat que posava en totes les seves responsabilitats. A lobra, Thomas Jackson era un tallador duna plantació de canya de sucre que al principi de la guerra fugia per allistar-se a lexèrcit de la Unió i que tornava a casa fet un estadista. Cada any lElwood preparava entonacions i gestos nous, els discursos perdien rigidesa a mesura que les seves pròpies conviccions animaven el retrat.
Tinc limmens plaer dinformar-vos, senyores i senyors, que ha arribat lhora dalliberar-nos del jou de lesclavitud i ocupar els nostres llocs com a nord-americans de debò. Per fi!
Lautora de lobra, una mestra de biologia, havia procurat evocar la màgia del viatge a Broadway que havia fet anys enrere.
En els tres anys que lElwood va interpretar aquell paper, lúnica constant va ser el nerviosisme que sentia en el moment àlgid, quan Jackson havia de fer un petó a la galta a la seva enamorada. Shavien de casar i, això se sobreentenia, viurien una vida fèrtil i feliç al nou Tallahassee. Tant si la Marie-Jean era interpretada per lAnne, amb les seves piguetes i aquella cara rodona i dolça, com per la Beatrice, que tenia unes dents de conill que se li enganxaven al llavi inferior, o en lúltima funció per la Gloria Taylor, que li treia pam i mig i ell shavia de posar de puntetes, el nus dangoixa se li tensava al pit i lElwood es marejava. Tantes hores entre els llibres den Marconi lhavien preparat per als discursos feixucs, però no per a actuacions amb les negres belleses del Lincoln, ni a lescenari ni a fora.
El moviment sobre el qual havia llegit i fantasiejat era lluny, però sanava acostant. A Frenchtown hi havia protestes, però lElwood era massa jove per anar-hi. Tenia deu anys quan dues noies de la Universitat Agrícola i Mecànica de Florida van proposar fer boicot als autobusos. La seva àvia, dentrada, no entenia per què volien portar tot aquell enrenou a la ciutat, però al cap duns quants dies ja feia com tothom i compartia cotxe per anar a lhotel.
Al comtat de Leon tothom sha tornat boig va dir. Jo també!
Finalment aquell hivern la ciutat va dessegregar els autobusos, i ella hi va pujar i va veure un conductor de color al volant. Es va asseure on va voler.
Quatre anys més tard, quan als estudiants sels va ficar al cap dasseures a la cafeteria de Woolworths, lElwood recordaria la seva àvia rient amb aprovació. Fins i tot va donar cinquanta centaus per ajudar en la seva defensa legal quan el xèrif els va engarjolar. Les manifestacions van disminuir, però ella va continuar boicotejant les botigues del centre, tot i que no quedava clar si era per solidaritat o bé per protestar contra els preus tan alts. La primavera de 1963 va córrer el rumor que els universitaris organitzarien un piquet contra el cinema Florida perquè admetés negres. LElwood tenia bones raons per pensar que la Harriet estaria molt orgullosa dell si hi participava.
Sequivocava. La Harriet Johnson era una dona primeta com un colibrí que es comportava en tot amb una resolució frenètica. Si valia la pena fer alguna cosa treballar, menjar, parlar amb algú, o es feia de debò o no es feia. Guardava un matxet de tallar canya de sucre sota el coixí per protegir-se dintrusos, i a lElwood li costava creure que aquella senyora tingués por de res. Però era la por el que lalimentava.
Sí, la Harriet shavia afegit al boicot dels autobusos. Ho havia hagut de fer, no podia ser lúnica de Frenchtown que agafés el transport públic. Però tremolava cada cop que sencabia al seient del darrere del Cadillac del 1957 de lSlim Harrison amb les altres dones que anaven al centre. Quan van començar les segudes, va agrair que ningú no esperés un gest seu. Les segudes eren cosa del jovent, i ella no shi veia amb cor. Fes més del que et pertoca i ho pagaràs. Tant si era Déu qui senfadava amb ella per prendre més del que li corresponia, com si era lhome blanc qui li ensenyava a no demanar més molles de les que ell li volia donar, la Harriet ho pagaria. El seu pare havia pagat per no haver deixat passar una senyora blanca a Tennessee Avenue. El seu marit, en Monty, havia pagat per haver plantat cara. Al pare de lElwood, en Percy, se li van ficar massa idees al cap a lexèrcit, i quan va tornar, Tallahassee li havia quedat petita. I ara lElwood. Ella havia comprat el disc de Martin Luther King per deu centaus a un venedor de davant del Richmond, i van ser els deu refotuts centaus més malgastats de la seva vida. No eren més que idees, aquell disc.
Treballar era una virtut fonamental, perquè treballar no deixava temps per a marxes ni segudes. LElwood no aixecaria polseguera enredant-se amb aquella bestiesa del cinema, va dir.
Vas acordar amb el senyor Marconi que treballaries a la seva botiga després descola. Si el teu cap no es pot refiar de tu, no conservaràs cap feina.