CAPÍTOL TRES
El primer dia de curs, els alumnes de linstitut Lincoln rebien els nous llibres de text de segona mà de linstitut per a blancs del davant. Com que sabien on anaven els llibres, els estudiants blancs hi deixaven escrits per als nous propietaris: «Escanyat, negre!», «Fots pudor», «Menja merda». El mes de setembre servia per posar-se al dia dels epítets més recents dels joves blancs de Tallahassee, que, com els pentinats i la llargada de faldilles i pantalons, variaven dun any per laltre. Era humiliant obrir un llibre de biologia, anar a la pàgina sobre el sistema digestiu i trobar-te un «Així et moris, NEGRE», però a mesura que avançava el curs, els alumnes del Lincoln deixaven de fixar-se en paraulotes i suggeriments grollers. Com arribaves al final del dia si cada ofensa et deixava fet una coca? Aprenies a concentrar-te.
El senyor Hill va començar a treballar a linstitut quan lElwood feia tercer. Va saludar lElwood i la resta de la classe dhistòria i va escriure el seu nom a la pissarra. Llavors va repartir retoladors negres i va dir als seus alumnes que el primer que havien de fer era guixar totes les paraulotes dels llibres de text.
Sempre menervava, veure tot aixòva dir. Vosaltres esteu intentant tenir una educació; no us cal saber el que diuen aquests idiotes.
Com la resta de la classe, lElwood va reaccionar a poc a poc. Es miraven els llibres i després el mestre. Fins que van atacar amb els retoladors. LElwood estava emocionat. El cor se li accelerava: quina jugada. Com era que ningú no els havia dit mai que ho fessin?
Sobretot no us deixeu res va avisar el senyor Hill. Ja sabeu que aquests nanos blancs són molt enginyosos.
Mentre els alumnes guixaven renecs i insults, els va parlar dell. Acabava darribar a Tallahassee, poc després dhaver-se graduat en magisteri a Montgomery. Havia estat a Florida per primera vegada lestiu anterior, quan va baixar a Tallahassee dun autobús provinent de Washington com a viatger per la llibertat. Shavia manifestat. Shavia assegut a les cafeteries prohibides i havia esperat que el servissin.
Vaig fer molta feina, allà assegut esperant el cafè va comentar.
Els xèrifs el van tancar a la presó per desordre públic. Semblava gairebé avorrit, dexplicar aquelles històries, com si el que havia fet fos el més normal del món. LElwood rumiava si lhavia vist a les pàgines de Life o del Defender, de bracet dels grans líders del moviment, o al fons, entre els anònims, amb el cap ben alt.
El senyor Hill tenia una gran quantitat de corbatins: de pics, vermell llampant, groc plàtan. Tenia un rostre ample i amable que resultava encara més amable amb la cicatriu en forma de mitja lluna que li travessava lull dret, de quan un blanc li havia pegat amb una palanca. «Nashville», va dir quan algú lhi va preguntar una tarda, i va clavar queixalada a la pera. La classe se centrava en la història dels Estats Units des de la guerra de Secessió, però així que en tenia loportunitat, el senyor Hill els menava cap al present tot relacionant el que havia passat cent anys enrere amb la vida actual. Al principi de la classe emprenien un camí que sempre els duia a la porta de casa.
El senyor Hill es va adonar que a lElwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de linstitut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de lencant salvatge den Percy, ni de la malenconia inquietant de lEvelyn. Agraït li estava el mestre que lElwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe sensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de lEnciclopèdia Universal Fisher i bé que lutilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, sen rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres daventures. Com a narració, lenciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. LElwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.
El senyor Hill es va adonar que a lElwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de linstitut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de lencant salvatge den Percy, ni de la malenconia inquietant de lEvelyn. Agraït li estava el mestre que lElwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe sensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de lEnciclopèdia Universal Fisher i bé que lutilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, sen rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres daventures. Com a narració, lenciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. LElwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.