Mhi vaig apropar per darrere i li vaig treure els auriculars de les orelles. Es va espantar. Vaig posar-li les mans sobre les espatlles. Vaig sentir la senzillesa daquell gest tan conegut i, alhora, la convicció que aquella vegada era diferent.
Només soc jo vaig dir.
Has trobat la cortina? va preguntar, sense deixar de mirar el monitor.
No vaig respondre. Langlès em queia al ventre, maó a maó.
Demà hi aniré jo va dir, si no et molesta veure el cul pelat del nostre veí un dia més.
Em vaig asseure al sofà, davant de la taula de treball, i vaig fer una ullada al nostre dormitori. De sobte era nou, el veia amb els ulls de la Lejla. La seva trucada havia convertit la meva vida en un museu. Vaig mirar la paret de darrere lordinador den Michael, les baldes amb les figuretes de Lego, els cactus nans i els llibres sobre llenguatges de programació. Al costat oposat sestenia una altra paret, plena dels meus diccionaris i enciclopèdies, amb la fotografia en blanc i negre de Salinger canós i atònit, amb els punys closos preparats per esmicolar el maleït objectiu. Entre els nostres mons intraduïbles, la taula rodona del menjador que vam muntar plegats un vespre, barallant-nos amb les instruccions. Al costat de lenorme televisor, una foto del seu gos. Era diabetis, el vam haver dadormir. En Michael agafava la pota negra i grossa del Newton, jo agafava en Michael de la mà, fins que es va adormir. En Michael va plorar, es va netejar el nas amb lespatlla perquè no ens volia deixar anar, ni al Newton ni a mi, la pota i la mà. I finalment aquell maleït alvocater, entre el televisor i la taula de treball, una planta obstinada, supervivent contra tot pronòstic, petita i subdesenvolupada, sense cap fruit a la vista, però viva malgrat tot una estació rere laltra. Un arbre esquifit i desesperat. Lhavia plantat jo, mig de broma, fent-ho tot a linrevés. Més endavant, en Michael va veure a Youtube que el que shavia de fer era foradar el pinyol amb un escuradents i posar-lo en un got daigua. Jo lhavia tret de lalvocat, lhavia netejat i lhavia ficat ben endins de la terra com una mongeta màgica. Per a mi, allò era més aviat com un enterrament, el daquella llavor grossa enfonsada al test. Però aviat es va fer evident que, en realitat, aquella tomba era un bressol astut. En Michael el regava, el girava perquè li toqués el sol, li treia els paràsits de les fulles. Lalvocater zombi. Em vaig asseure al sofà i el vaig observar com si el veiés per primer cop. La Lejla hauria esclafit a riure cruelment si hagués vist el meu alvocater, mhauria recordat que jo era daquell tipus de persones que fan morir les plantes, no de les que les fan viure.
Podia veure-la allà, al parquet den Michael, contemplant amb condescendència la meva etapa dublinesa. No hauria dit res; amb els ulls mhauria tret Europa del damunt com si fos una jupa de cuir de nou-rica patètica i, sense cap mena de pudor, hauria fet evidents les meves cicatrius balcàniques.
Quan va parar de teclejar, en Michael es va girar i va mirar per la finestra que hi havia darrere meu. Dues setmanes abans, a ledifici del costat shi havia traslladat un nudista. Des del nostre dormitori podíem veure el seu menjador. Era un home de mitjana edat, sense res de particular, que tenia unes paelles de puntets vermelles i una cartera negra sobre la cadira. Un daquells paios amb una cura desmesurada per la barba, a fi de mantenir la dignitat després dhaver perdut els cabells. De la paret penjava un calendari del noranta i tants. Menjava un cop al dia, directament de la paella. Escoltava Xostakóvitx. A en Michael el posava nerviós, tant per la música com per lentrecuix més aviat gros que el saludava cada matí.
És a casa? vaig preguntar.
No, gràcies a Déu.
I va continuar mirant per la finestra. Tenia restes de patates fregides a la barba. Si aquell hagués estat un altre Michael, el dabans de la trucada de la Lejla, en Michael que plora mentre un estrany li mata el gos, en Michael que es menja el pastís red velvet amb les mans, en Michael que em demana un cargol més gros per a la pota de la taula del menjador... potser li hauria espolsat les restes de la barba. Amb tanta naturalitat que ni se nhauria adonat. Però ja no tenia sentit. Seria com tocar una estàtua en un museu. Així que senzillament em vaig asseure en aquell sofà, el nostre sofà, que de sobte havia esdevingut el seu sofà, i que ben aviat seria només un sofà qualsevol, i em vaig mirar aquell déu gran de cabells vermells i la taca de cafè dels seus texans. Sabrà trobar el producte per eliminar les taques rebels? Els seus peus, daltra banda enormes, em semblaven diminuts en comparació amb el mar de parquet gastat que els envoltava. Qui li compraria unes plantofes noves? Ell no hi pensaria mai. Caminaria sempre descalç sobre aquell parquet de mala qualitat. Li vaig mirar els peus com si fossin uns nens que abandonava.
He danar a casa vaig dir finalment. Home. Feia sis anys que vivíem junts, no ho havia dhaver dit, això. Home era el nostre pis, els nostres llibres, el nostre llit amb coixins ergonòmics, la nostra dutxa espatllada, els aneguets a les rajoletes del bany, les esquerdes del parquet. Fins i tot aquell paio despullat a la nostra finestra. Home no és Bòsnia. Bòsnia és una altra cosa. Una àncora rovellada en un mar pixat. Et poses regularment la vacuna del tètanus, encara que hagin passat molts anys.