Quanta estona vaig estar-me al bany? Hi havia un aneguet de plàstic enganxat en una rajola. A laigüera hi havia tot de pèls vermells. Em feia mal a lentrecuix. Em vaig prendre dues de les seves pastilles i vaig agafar prestada una tovallola. Pensava que la nit aniria millor, tot feia pensar-ho. Un paio intel·ligent. Llegit. Profund. Una mica estrambòtic. Li agrada Cohen. Després tot havia durat cinc minuts, i el paio intel·ligent shavia clapat de seguida. Em vaig asseure al vàter aliè, sense saber que un dia seria el meu, i vaig pensar en tots els dublinesos amb qui havia dormit des que hi havia emigrat. Em van passar pel cap tots aquells condons. Una petita piscina de genètica irlandesa malbaratada. Com havia acabat amb aquells paios? Tal com va anar amb aquells, anirà amb aquest, vaig pensar. Sortiré del bany i trucaré a un taxi. No li he donat el meu número, no em donarà la tabarra.
Hi havia una pila de roba bruta seva damunt la rentadora. Vaig agafar daquella llodriguera una samarreta amb la cara de Darth Vader i me la vaig acostar. Era enorme i feia pudor dhaixix. La vaig tornar al pilot i vaig sortir del bany, decidida a vestir-me i trucar a un taxi. Només vaig trobar els texans i un mitjó. El seu gos em seguia atentament, com si no fos la primera que vagava per aquell pis a la recerca de la sortida. Buscava la brusa a la saleta destar, on llavors hi havia una altra taula, abans de la que hi vam posar uns anys després. En aquest moment només vull trobar la brusa, sortir dallà i fer com si res no hagués passat. Ell ronca a lhabitació, ni se nadonarà, que he sortit. Laltre mitjó sel pot quedar de record.
Vaig trobar la brusa al costat de la tele i me la vaig posar, dubtant de quin servei de taxi trucar, fastiguejada dhaver de pagar altre cop les rodes dalgú altre. Llavors vaig mirar cap amunt, a la prestatgeria, i em vaig aturar. Del munt de manuals dinformàtica sobresortia un llibret negre. Al llom hi havia impreses unes lletres platejades. Vaig llegir: Lilla del tresor, R. L. Stevenson. Em vaig quedar plantada, mirant com brillaven aquelles paraules a la claror del carrer que entrava a la saleta pel balcó. Vaig passar els dits per sobre les lletres; tenien relleu, com la cicatriu duna ferida. Ja no em feia mal res, lanalgèsic havia anat per feina. El gos em llepava el peu nu. Vaig mirar el llibre i vaig pensar en en Jim Hawkins, a qui van dir que ho havia descriure tot tal com havia passat, que no havia dometre res. Al cap duna estona em vaig treure tota la roba i vaig tornar al llit amb en Michael.
Quants anys han passat des daleshores? Des del nostre primer clau fins a la trucada de la Lejla? Ha mort gent cada dia. Quantes persones han deixat dexistir des que vam soterrar la Llebre? Han desaparegut vides senceres mentre nosaltres no parlàvem. Mentre jo coneixia en Michael, dormia amb en Michael, menjava pastissos amb en Michael, discutia amb en Michael, on era ella? Per què no em va trucar aquell dia, o aquell altre davant de la farmàcia, o el següent, o qualsevol altre dia que no fos aquest? Per què no em va trucar abans que jo veiés aquell llibre a la prestatgeria den Michael? És com si ella ho sabés tot, de la meva vida, el que em passarà, abans que jo mateixa.
La seva veu ronca encara momplia loïda. Més vella i més greu, però era encara la mateixa veu entusiasta i enrogallada. Vaig respirar fondo i vaig obrir la porta a poc a poc, com si mig esperés enxampar en Michael fent alguna cosa imperdonable. Així hauria estat més fàcil.
No em vaig descalçar. Ell seia a la sala destar, escrivia aquells codis que no he entès mai. Em vaig quedar plantada a la porta, darrere seu, i vaig mirar les frases ordenades, formades per números, lletres i símbols, uns a continuació dels altres, blancs sobre el monitor negre. En Michael solia dir que tot el món estava codificat. Que jo no era conscient que darrere dels meus programes de traducció, de les meves revistes preferides, de les meves llistes de reproducció amb música de quan la seva feina no existia, samagava aquell llenguatge completament incomprensible per a mi. Estava palplantada mirant aquella pila de símbols, demanant-me si just llavors en Michael estava creant tot un món per a algú. Si, inconscientment, estava ajudant algú a acabar el doctorat, o a matar algun monstre dun videojoc, o, qui sap, a escriure una nota de suïcidi amb un nou processador de textos. Aquell home encorbat, ficat en un jersei de rombes massa ample, era el déu dalgú?
Encara tenia la mà a la butxaca de la gavardina; maferrava al mòbil don mitja hora abans havia sortit aquella frase:
LArmin és a Viena.
Encara tenia la mà a la butxaca de la gavardina; maferrava al mòbil don mitja hora abans havia sortit aquella frase:
LArmin és a Viena.
Vaig pensar que no seria capaç de fer la maleta i tirar cap a laeroport si deixava anar el telèfon. Amb ell, deixaria anar la Lejla, lArmin i Viena. I què passaria amb el déu encorbat del jersei de rombes? Res de greu: Zagreb, Mostar, Viena. Un parell de setmanes, un mes si decideixo allargar una mica lestada. El telèfon començava a bullir dins del meu puny tancat. Bòsnia, la Lejla. No són quinze dies de vacances després dels quals tornes a casa i al llit amb en Michael. Això és com recaure en lheroïna. De moment ja mhavia embrutat amb la llengua materna.