Per què has danar a casa? Home.
Tenia preparades les respostes. Li explicaria una història ben convincent sobre loportunitat fantàstica de veure la mare, ordenar alguns papers, recollir alguns discos que no em vaig endur; una història sobre una amiga de lescola i el seu germà, que, pel que sembla, és a Viena; una història sobre Viena, que és excel·lent, perfecta, perquè just en aquest moment shi celebra un congrés sobre el discurs i el poder, al qual, de fet, pensava que no podria anar; una història sobre els bitllets barats i que sempre he volgut visitar Mostar, i just ara és un moment ideal. Una història sobre tot i sobre res. De sobte em va semblar que sadonaria de què estava succeint, que detectaria els forats en el meu codi maldestre, que em diria que ni parlar-ne. Gairebé esperava que passés exactament això. Hauria trucat a la Lejla i li hauria deixat clar que no podia anar-men així com així, que en Michael tenia raó. Com quan torno aviat de la feina i obro la porta a poc a poc, conscient de la possibilitat de trobar-me en Michael al nostre sofà amb una altra dona. Potser ni tan sols amb una dona, penso mentre giro suaument el pany, potser simplement mira una pel·li porno de fetitxisme dubtós una tia enorme defecant sobre un home lligat, o alguna cosa així i jo lenxamparé de ple. Sempre existeix aquesta possibilitat, que ell aconsegueixi fer-me patir però sigui jo qui té raó, la qual cosa seria un consol. Llavors entro al pis, un any rere laltre, i el sorprenc teclejant codis en un teclat brut ple de molles de galetes. Les possibilitats sesvaeixen. I ara? Ell dirà alguna cosa. Mira a través de la finestra cap on viu el paio despullat. Arrufa el front. Recordaré aquest moment durant molt de temps, vaig pensar. I llavors, un dia, loblidaré de sobte. El moment en què encara existia la possibilitat, per mínima que fos, que en Michael em prohibís alguna cosa. En canvi, ell només va assentir amb el cap, i sense deixar de fitar a través de la finestra, va dir:
I tant, el que calgui.
No em cal la Lejla, a mi; és ella qui em necessita. Sempre ha estat així. Mhauria agradat parlar-nhi. I de lArmin. I daquells gossos. En comptes daixò, li vaig dir:
Necessites unes plantofes noves.
Ell va somriure i va respondre:
Primer la cortina i va seguir programant. Lalvocater va continuar creixent, silenciós i immòbil. Mavergonyia la seva obstinació per viure.
[Tens disset anys. Jo, un més. Cantem Gaudeamus igitur. Cantes humus en lloc de sumus. Et pessigo.
Primer va sumus! mormolo.
I tu encara crides més, orgullosa de la teva magnífica falta doïda, malgrat que el professor de música thagi ordenat que només obris la boca. El nostre tutor fa el mateix discurs de lany passat i dels anys anteriors. Des que es va proclamar la pau, aquest estudiós menystingut sembla haver trobat una vocació nova; si no hagués patit les trampes de la història, qui sap on hauria arribat i quins reconeixements hauria obtingut. De manera que no li queda res més que aconsellar-nos amb modèstia com els genis de debò, a nosaltres, els joves confusos.
Vosaltres sou diu amb la seva veu vibrant de potencial frustrat una generació davant de la qual sestén un mar de possibilitats. «Un mar dasfalt», lhauria esmenat una tu més gran. Però què podíem saber, llavors? Tu amb una cinta ampla al cap i una caçadora texana que tanava gran, amb colorets brillants a la cara que venien de regal amb el número dhivern de la revista Teen. Jo amb una de les meves bruses vestit esparracades, amb vambes de plataforma i perles a les orelles. No sabíem què cantàvem. La veu ens sortia dels pulmons com ratpenats innocents.
La mort arriba en un instant, ens esquinça cruelment cantaven a través nostre uns romans morts. Aviat serem sota terra, deien, i ningú ens salvarà. Algú ens hauria dhaver traduït aquesta pila de tòpics de taverna. O potser ha de ser així: el primer cop que cantes sobre la mort és en una llengua que no entens. Després, quan ja coneixes la natura dels versos que has declamat davant dels teus orgullosos pares, ja és massa tard per repensar-thi. Daltra banda, ells tampoc entenen el llatí. Ara et toca viure, viure i gaudir, sense pensar en la mort. I nosaltres dues, doncs, estem dretes i cantem sobre la mort, sobre la felicitat, mirant cap a un punt indefinit darrere dels pares i els professors, a alguna cosa llunyana i irrevocable com el mateix llatí, perduda en la pintura escrostonada de la paret rere el públic. Mirem cap al mar de possibilitats. I ells ens miren a nosaltres (de sobte, orgullosos i presents) com si els nostres crits els haguessin arrencat dun son profund, de la fosca que havien ordit tots sols feia només un parell danys. Cantem al mar que ens han robat, got a got, mentre nosaltres estàvem ocupades col·leccionant tovallons, boletes i pòsters dels capítols de My So-Called Life. La meva mare, ampla i silenciosa com un llac, amb un vestit de festa blau clar, al costat del meu pare, que sha oblidat de treures la gorra rebregada davant de tota la meva classe. El seu bastó de roure, com si fos un germà petit que no he desitjat mai, recolza a la cadira que hi ha entre tots dos el dia de la meva graduació. De tant en tant, el pare assenteix amb el cap, mira al voltant i xiuxiueja alguna cosa a la mare. Des de lescenari no el sento, però puc endevinar cada paraula. Aquell dallà és en Kostić, el seu fill és un soca, és un miracle que shagi graduat. I allà hi ha en Lalić i la dona. La filla va a classe amb la Sara. La mare assenteix amb les parpelles. Sha posat la faixa, se li veu a la cara. Si aquest circ no acaba aviat, esclatarà.