Li vaig dir que ja era tard i que ja era hora danar-men a casa. Segur que la seva mare se nhavia anat al llit. Em va mirar uns instants, els seus ulls serpentejaven per la meva cara com si, observant-me durant prou temps, jo mhi pogués repensar. Quedar-me, beurem el seu vi, escriure-li un poema; ella només havia de portar les regnes. Quan es va adonar que jo estava realment decidida a anar-men a casa, el seu esguard va lliscar pel meu rostre com el llençol duna estàtua. Va anar fins a la porta, la va obrir de bat a bat i va dir, em sembla, nestic pràcticament segura, encara que ella més endavant ho negarà:
Ves, ves a prendre pel sac.
Em vaig acabar el vi, o el que fos que hi havia en aquell got, i vaig sortir de lhabitació de la Lejla. Vaig arribar a casa de seguida, així que vaig continuar pel carrer com si no hagués reconegut el portal de casa meva. Vaig caminar molt, i vaig sentir els grills entre els matolls descuidats, i em vaig preguntar on shavien amagat els talps aquella nit i si seria cert el que es deia sobre les grans serps verinoses de vora el riu. Vaig caminar fins que totes les esglésies havien tocat les campanes cinc cops i, em sembla, fins molt després. Vaig caminar fins que, dotze anys més tard, vaig arribar al parc de St. Stephens Green, a Dublín, em vaig treure el telèfon de la butxaca de la gavardina i vaig dir el seu nom. Sí, em refereixo al teu nom. Llavors em vaig aturar.]
1 Les frases són del llibre Putopisi, que podem traduir com Diaris de viatge, de lescriptor Miloš Crnjanski (Čsongrad, Hongria, 1893 - Belgrad, 1977). (N. del t.)
2 Un dels cantautors de més èxit de lantiga Iugoslàvia, encara en actiu. (N. de la.)
2
Vaig entrar al pis amb les mans buides. Havia de comprar una cortina nova. I alguna cosa més que havia oblidat. A lentrada mesperaven les seves plantofes grises. Una tenia la sola trencada. Sobria i es tancava amb cada passa com si tingués alguna cosa a la punta de la llengua i no fos mai capaç de recordar què. Havien estat el regal pels trenta-cinc anys den Michael, aquestes plantofes. Aquell any també li vaig regalar un vinil. No recordo quin. Vam comprar un pastís red velvet i vam fer la broma que anant cap al pis ens cauria. Ens vam aturar davant duna farmàcia que era coneguda només perquè un personatge literari hi havia comprat sabó feia més de cent anys.
I si ens casem? em va preguntar en Michael.
I si ens casem? em va preguntar en Michael.
No siguis ridícul vaig respondre. Vaig obrir la capsa i vaig enfonsar el dit a la massa esponjosa i freda del pastís vermell. Era deliciós. Per molts anys li vaig dir. I en això va quedar, la idea del matrimoni la vam llençar davant daquella farmàcia com una pastilla ineficaç. La mare va deixar de preguntar al cap duns anys. Ens va visitar només un cop. Va dormir amb mi al llit gran mentre en Michael es rebregava al sofà. Es llevava a les set del matí i començava a fer renou a la cuina. Ja sabia què pensava, ella: que la posava en evidència davant del món sencer. Tot Irlanda tindria notícia que la meva mare no mhavia ensenyat a netejar. I també sabia el que pensava en Michael: es mirava el seu cos enorme i es preguntava si devia ser genètic. Sempre havia estat grassa, però després de la mort del pare va aconseguir deformar-se del tot. Vaig pensar en els seus cabells rossos que em queien a la cara quan macotxava a les nits. Ara sels recollia en uns quants flocs fins al voltant de les galtes grosses, que sajuntaven amb el coll. Recordo el que em va dir en Michael:
La teva mare té uns ulls molt bonics.
Era lúnica floreta que se li podia dir. I jo el vaig odiar per això. Volia abraçar la meva enorme mare i apartar-la de la seva vista.
Em vaig sentir alleujada quan sen va tornar a casa. Es va comprar una gerra immensa amb un trèvol estampat, encara que no bevia mai cervesa, i un cendrer amb la bandera irlandesa, encara que no havia fumat mai. Es va asseure a lavió i va tornar a Bòsnia. Al cap dun temps va deixar de trucar. En Michael i jo vam tornar a la normalitat. Ell, a escriure codis; jo a traduir. Ningú va tornar a esmentar mai el matrimoni ni la meva mare.
El nostre primer clau va durar uns cinc minuts. Ell anava begut, jo estava cansada, i el seu gos guinyolava al passadís. A fora els dublinesos cridaven borratxos. En Michael es va adormir tan bon punt va llençar el condó. Jo vaig anar al bany a rentar-me. Era el primer cop que anava al seu pis. Després va esdevenir el nostre pis, i també el meu pis, encara que en realitat no ha estat mai ni una cosa ni laltra: pertanyia a una irlandesa rabassuda de seixanta anys i escaig que flirtejava amb en Michael i que a mi mignorava. Però aquella nit, després de cinc minuts de sexe, encara era només el seu pis. No en coneixia els racons, i em clavava cops als dits dels peus. Al bany, vaig obrir larmariet darrere el mirall i vaig trobar prou analgèsics per adormir un cavall. Les migranyes den Michael. Més endavant les coneixeria. El doctor li dirà que no sestigui tant de temps davant de lordinador. Nosaltres esclatarem a riure. Però aquella nit allò eren un munt de pastilles dun paio que havia conegut la nit abans. Me nhe anat al llit amb un ionqui dels narcòtics, vaig pensar. Tot això lhi confessaré més endavant, després de la quarta o la cinquena cita. Per a ell serà la cosa més divertida del món.