Al capdavall, les paraules són buides em va dir un cop, abans dun examen de morfologia. Però aquell vespre les paraules eren necessàries, ni que fos com un placebo; per això, tàcitament, vaig seguir les normes del joc.
No, ella no es va empetitir vaig murmurar, freda i buida semblava molt més gran que abans.
Fosca va dir la Lejla.
Què?
Fosca i buida.
Això... Fosca i buida. Diaris de viatge.1
Quan vaig repetir la resposta correcta i ella va moure el cap en senyal daprovació, vaig tancar els ulls i li vaig estrènyer la mà càlida per rescatar-la de la pelfa marró i del seu passat beix i xarlatà. Em tranquil·litzava que ella encara fos capaç de jugar, de ressuscitar citacions dalguns llibres que fingia que no li agradaven i de compartir-les amb mi com si no mhagués ignorat durant tres anys. No estava emprenyada, jo. Magradava que encara pogués creure en la bellesa després dhaver presenciat la mort sobre les rajoles del bany.
Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.
Quan escriuràs un poema sobre mi?
Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia dabans dhaver tingut la regla i encara magafava per sorpresa.
Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.
Quan escriuràs un poema sobre mi?
Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia dabans dhaver tingut la regla i encara magafava per sorpresa.
Estic segura que continues escrivint. Després daquell llibre morbós. Oi? Reconeix-ho va dir; tot duna havia aconseguit avergonyir-me, com si escriure poesia fos el mateix que amagar lampolla de rakija en una bossa de paper i dormir en un portal.
Escric vaig respondre. Ja eren més de les deu. Feia estona que no se sentien les paelles. Sabia que hauria dhaver anat cap a casa just després del funeral. No pot passar res de bo després denterrar lanimaló dalgú.
I doncs, per què no escrius un poema sobre mi? Què tinc de dolent, jo?
Que potser soc el puto Balašević?2 li vaig demanar.
Després em va saber greu. Li hauria dhaver dit «sí, i tant», i al cap duns dies hauria oblidat que mho havia dit, o hauria rigut daquella pregunta estúpida i mhauria dit que preferia morir abans de fingir que era la musa dalgú. En canvi, no vaig ser capaç de contenir-me. No és que la meva poesia fos bona, però el fet que la Lejla shagués mantingut allunyada daquella part de la meva vida precisament, la manera com havia ignorat tots aquells esforços, incloent-hi presentacions, ressenyes i premis mhavia fet mal ben endins, deixant-hi un pòsit perillós. No, no podia permetre que sen sortís. Encara que avui ella hagués enterrat la mare, no hauria deixat que mhumiliés duna manera tan banal. Al carrer, un captaire em podria haver demanat el mateix i hauria cregut en la innocència de la petició. Però ella no. Per a la Lejla, la vida era una guineu rabiosa que de nits ve a furtar-te les gallines. Mentre que escriure sobre la vida significava clavar la mirada en la gallina esquarterada lendemà, sense cap possibilitat de capturar la bèstia in fraganti. Sobretot, em sembla que ella mai no va entendre per què algú que està bé del cap sasseuria a escriure versos. I encara menys per què jo, en el temps i lespai que ens havia tocat viure, volia fer-ho tant sí com no. I ara, després de tot plegat, després de tants anys duna política de menyspreu per lúnica cosa en la qual he tingut una mica dèxit en la meva vida gens espectacular, sasseu aquí, al seu sofà marró de pega, amb els seus cabells rossos de pega, i mofèn. Doncs no sen sortirà.
Collons, Sara va dir i es va aixecar. Era conya.
No shavia enfadat, només estava cansada. Segons la Lejla, la poesia no val ni per barallar-shi. Va anar fins a la prestatgeria, va agafar la foto del seu germà i va fregar-ne el vidre amb el puny de la màniga.
Ell tampoc va voler dibuixar-me va dir, i va tornar la fotografia al seu lloc. Em va mirar amb els ulls ben oberts, com si tot duna hagués recordat alguna cosa. The explicat mai com va tocar un Dürer?
Em vaig quedar callada al sofà, tot duna sense propòsit, com una plantofa que perd completament la raó de ser si no està emparellada amb laltra. A ella, evidentment, ni tan sols li calia un interlocutor, només unes orelles per buidar-se del tot, com un animal abans de ser dissecat. Va dir «ell». Per primer cop després daquell dia horrible a lilla.
Jo no ho recordo va començar, era massa petita. Però la mama mha explicat aquesta història milers de vegades. Érem a no sé quin museu, lArmin tenia set o vuit anys, em sembla. No ho sé. El cas és que va aixecar un dit i va tocar el quadre. Així... amb tot el dit sobre el quadre, saps? I de sobte es va armar un sidral, va saltar lalarma, els guàrdies corrent amunt i avall... Els meus pares estaven terroritzats.
No sabia què dir. De fet, què podia dir ningú en un moment així? La guineu ja havia fugit del pati, jo no tenia cap esperança de capturar-la. Les paraules, tot duna, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada dalguna vella.
Però el que importa és que la Llebre hagi tingut el seu epíleg va dir, i va arronsar les espatlles, segellant tota aquesta història sobre la mort, la poesia i els quadres protegits. Tornava a ser la noia senzilla, la que no anava a buscar el nou als exàmens, la que preferia beures una cervesa i no fer-se la llesta. Una noia rossa amb plantofes de plàstic que era perfectament capaç de fer broma sobre la mort dun conill que, ho recordo amb claredat, havia arribat a estimar més que a la gent. Una noia que no sabia que Viena està inflada com un cadàver, i que no parlava del seu germà. La musa fràgil, ximpleta, dalgú. Jo no la podia suportar.