Hola, tu.
Després de dotze anys plens de silenci, torno a sentir la seva veu. Parla de pressa, com si ens haguéssim acomiadat ahir mateix, sense cap necessitat de superar el buit de coneixements, amistats i cronologies. Només puc dir un mot:
Lejla.
Ella, com de costum, no para. Esmenta un restaurant, una feina en un restaurant, un paio el nom del qual sento per primer cop. Esmenta Viena. I jo, altre cop, només:
Lejla.
De primer el seu nom era inofensiu: una tija seca enmig de la terra morta. La vaig fer sortir dels pulmons pensant que no seria res. Lej-la. Però, juntament amb aquesta branqueta innocent, van emergir del fons arrels més llargues i gruixudes, tot un bosc de lletres, paraules i frases. Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat pacientment aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla.
Don lhas tret, aquest número? li demano. Mestic al bell mig del parc, mhe aturat just davant dun roure; no em moc gens, com si esperés que larbre sapartés i em deixés passar.
I quina importància té, això? respon ella, i reprèn el seu monòleg: Escolta, mhas de venir a buscar... Em sents? Hi ha poca cobertura.
Que et vingui a buscar? No ho entenc. Què...
Sí, que em vinguis a buscar. Encara soc a Mostar.
Encara. Durant tots els anys de la nostra amistat ella mai no havia esmentat Mostar, ni hi havíem viatjat plegades, i ara de sobte apareix representat com un fet irrefutable, que dona per descomptat.
A Mostar? Què hi fots, a Mostar? pregunto. I continuo mirant larbre mentre compto els anys mentalment. Quaranta-vuit estacions sense la seva veu. Sé que anava a algun lloc, que la ruta tenia alguna cosa a veure amb en Michael, i amb les cortines, i amb la farmàcia... Però la Lejla ha dit talleu i tot sha parat. Els arbres, els tramvies, la gent. Com actors cansats.
Escolta, és una llarga història, Mostar... Encara condueixes, oi?
Condueixo, però no entenc que... Ho saps, que soc a Dublín?
Les paraules em cauen de la boca i se menganxen a la gavardina com un munt de llapassa. Quan va ser lúltim cop que vaig parlar aquesta llengua?
Sí, i ets molt important diu la Lejla, a punt de menystenir tot el que he pogut viure en la seva absència. Vius en una illa diu, i segurament llegeixes aquell llibrot avorridíssim tot el sant dia i surts a fer el brunch amb els teus amics intel·ligentíssims, oi? Genial. Però escolta... Mhas de venir a buscar de seguida. He danar a Viena, i aquests carallots mhan pres el carnet i ningú entén que he de...
Lejla intento interrompre-la. Malgrat tots aquests anys, tinc ben clar què és el que passa. És la seva lògica, segons la qual, si algú lempeny escales avall, la culpa és de la llei de la gravetat, tots els arbres han estat plantats per tal que ella pugui pixar-hi darrere, i tots els camins, per tortuosos i llunyans que siguin, comparteixen un únic punt, una cruïlla: ella. Roma és una broma.
Escoltam, no tinc gaire temps. De debò que no tinc a qui demanar-ho, tots em venen amb merdes que estan ocupats, també és cert que no tinc gaires amics, aquí, i en Dino no pot conduir, pels genolls...
Qui és en Dino?
...per això penso que si volessis a Zagreb aquest cap de setmana i pugessis a un autobús... encara que Dubrovnik seria millor opció.
Lejla, soc a Dublín. De cap manera et puc venir a buscar a Mostar i dur-te a Viena. Que ets boja?
Ella calla durant una estona, laire que li surt dels narius dona copets al telèfon. Sona com una mare pacient que lluita amb totes les seves forces per no fotre una clatellada al fill. Després duns instants de respiració feixuga seva i de mirades meves al roure tossut, em diu:
Ho has de fer.
Ni tan sols és amenaçant. Sona més aviat com quan el metge et diu que has de deixar de fumar. No memprenya aquest «ho has de fer», ni la manera com mha trucat després de dotze anys, sense cap «com estàs»; ni que sen foti de tota la vida que mhe empescat durant aquest temps. És, al capdavall, la Lejla de sempre. Però el fet que en algun racó de la seva veu enrogallada hi hagi la certesa absoluta que cediré, que no tinc opció, que el meu destí ha estat decidit molt abans de respondre al maleït telèfon, això és el que és humiliant.
Penjo i em guardo el mòbil a la butxaca. Fins i tot els déus, per molt primitius i insensibles que siguin, concedeixen el dret al lliure albir. Em miro larbre i respiro a poc a poc; no hi confio, en laire. Lhe embrutat amb la meva llengua. Miro de recapitular, em represento lescena tal com lexplicaré al Michael quan arribi a casa. Fixat, sisplau, li diré, una companya de Bòsnia mha trucat avui i mha demanat... Em preparo les paraules en la llengua estranya, en faig ganxet i les vaig ordint de manera que no pugui passar ni un raig de llum a través del dens teixit. I just quan em sembla que sé com parlar-li della i treure-li tota importància, quan em sembla que alguns cotxes brunzeixen llunyans, que la gent es torna a moure dins la meva visió perifèrica, que el vent ha tornat a la capçada del roure, em torna a trucar.