Saro, escoltam. Sisplau diu fluixet. Saro. El meu nom, deformat pel cas vocatiu que havia oblidat, sona com leco en un pou buit. Me la conec. Ara torna a ser aquella branqueta innocent, amb unes mans tan delicades que li deixaries el teu cervell perquè en tingués cura.
Lejla, mestic a Dublín. Visc amb algú. Tinc obligacions. No puc venir a Mostar. Entesos?
Però ho has de fer.
Fa deu anys que no hi ets. No respons als correus. No truques. Pel que sabia, podies estar soterrada enmig del no-res. Lúltim cop que ens vam veure em vas dir que me nanés a prendre pel sac.
No et vaig dir que...
Dacord, genial. Tant li fot. I llavors em truques i esperes que jo, doncs...
Sara, lArmin és a Viena.
A la capçada de larbre que tinc a sobre, tots els ocells shan transformat en pedres. El terra ha desaparegut sota els meus peus. Em quedaré aquí, plantada davant del roure, i ell serà lliure de marxar corrent. Noto com em miren dos corbs des dun bedoll proper. Gairebé desitjo que em piquin al cap i marrenquin els ulls, els llavis, la llengua. Però no poden: estan petrificats.
Què has dit? li pregunto. Aquest cop em quedo callada. Em fa por que la seva veu desaparegui, que sespanti i fugi de mi com una panerola.
LArmin és a Viena repeteix ella . Mhas de venir a buscar.
Entro al primer Starbucks que trobo i compro per internet un bitllet davió a Zagreb, amb escala a Munic, per 586 euros.
[Ella no volia parlar mai del seu germà. Tanmateix aquell vespre hi havia alguna cosa diferent, alguna cosa es va trencar dintre seu com una subtil tanca de vímet. Va ser el primer dilluns després dhaver acabat la llicenciatura, una daquelles setmanes en què la vida hauria de començar, o almenys una altra fase de la vida. Vaig esperar tot el cap de setmana per veure si em sentia diferent. No va succeir res. Com si algú mhagués venut herba dolenta.
Sèiem al sofà de la seva habitació. Ens arribaven els miols llastimosos dels gats de carrer.
Vint marcs va dir, passant les mans per sobre la pelfa marró que sestenia ufanosa entre nosaltres. Un paio ha vingut i lha revestit.
De quin color era abans? vaig preguntar. Havia estat més de cent vegades a la seva habitació, però no podia recordar aquell sofà de cap altre color llevat del marró.
Doncs beix va respondre. Que no ten recordes?
Allò em resultava intolerable: ella i el beix. Mai no havia estat una persona de beix. Les persones així són tranquil·les i ordinàries. No vaig gosar preguntar-li pels altres colors que, nestava convençuda, havien tacat aquell sofà descolorit durant el parell danys que no lhavia visitat. Em vaig quedar callada. Estava nerviosa. Després daquell dia a lilla, ella havia deixat de parlar-me. Tres anys de facultat sense cap paraula. I ara, de sobte, jo seia al seu sofà, cedint a la primera trucada.
Crec que vam beure vi, encara que no em venia de gust beure alcohol. La Lejla em va omplir el got i em va dir amb fermesa, però també tendra: «Beu». I vaig beure. Vi o alguna altra cosa, no ho recordo. Només sé que el seu cap negre i sorprenentment feixuc sem recolzava a lespatlla. Dic «negre» perquè per a mi ella era encara aquell corb esbullat de linstitut, malgrat tota laigua oxigenada que havia malbaratat per camuflar-se. Recordo que als ulls li tremolava el reflex de la petita finestra rere la qual havia crescut una densa foscor. Recordo també que el seu germà, tan guapo, ens mirava des de lúnica fotografia que hi havia a lhabitació. El temps havia fet empal·lidir el seu rostre, el cel i el banyador. I què més? Com era la moqueta? Nhi havia, de moqueta? Penjava del sostre aquell llum horripilant amb falses perles negres comprat a Dalmàcia? O llavors ja lhavia despatxat? Ni idea. No puc explicar la Lejla descrivint la seva habitació. Això seria com descriure una poma amb llenguatge matemàtic. Només recordo el pes del seu cap, i el dit gros del peu, amb lungla pintada, sortint per un forat de la mitja de niló. Recordo el seu germà. Si no hagués sigut per aquella fotografia, no hi hauria hagut vida, en aquella habitació.
La seva mare feia renou amb les paelles a la cuina, de la qual només ens separava una paret prima. Crec que vaig dir alguna rucada, alguna cosa que en aquell moment em va semblar molt enginyosa: «No ets prou gran per tenir la mare a la cuina?» o alguna cosa semblant. La Lejla va somriure, benintencionada; al capdavall jo també en tenia, de mare. Sembla que aleshores era així, aquella ciutat: plena de nens grans i de mares canoses i encorbades.
Per què hi vaig anar aquella nit? La volia ignorar, no cedir així dentrada. Però aquell matí ella havia trobat el seu conill blanc mort sobre les rajoles fredes del bany. Dic fredes: algú ho corregirà algun dia. Em dirà que si no hi era per tocar-les, com sé que eren fredes? Però jo en sé alguna cosa, daquell conill, i del bany, i daquells dits sempre fregant els trenta-vuit graus centígrads. Sé que portava les plantofes de color dalbercoc, i que es va ajupir a tocar la despulla. Sé que va pensar despulla. No pas cos. Li puc veure els blaus als genolls cantelluts.