© de la imatge de les guardes: artbalitskiy / AdobeStock
© de la fotografia de lautora: Radmila Vankoska
© daquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020
Publicat per Edicions del Periscopi SL
info@periscopi.cat
Web: www.periscopi.cat
Facebook: www.facebook.com/Periscopi
Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi
Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec dAniol Rafel i Marta Rubirola
Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol
Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Miquel Saumell Santaeugènia
Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol
Producció de lebook: booqlab.com
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense lautorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
Per a en Borja
Us podria contar les meues aventures... a partir daquest matí va dir Alícia amb una certa timidesa. No tindria sentit retrocedir fins ahir, perquè aleshores jo era una altra persona.
¿Què vols dir? Explicat va dir la Falsa Tortuga.
No, no! Les aventures primer va dir el Grifó amb to impacient; les explicacions sempre són llargues i enrevessades.
Lewis Carroll, Les aventures dAlícia al país de les meravelles (traducció de Rubén Luzón)
1
començar pel començament. Tens algú i després ja no el tens. I aquesta, més o menys, és tota la història. Tret que tu diries que no pots tenir algú altre. O hauria de dir ella? Potser sí que és millor, això és el que tagradaria. Esdevenir ella en un llibre. Bé.
Ella diria que no es pot tenir algú. Però no tindria raó. Es pot posseir la gent per unes quantitats irrisòries. Només que a ella li agrada considerar-se la norma del funcionament de tot lunivers. I la veritat és que pots tenir algú, però no pas a ella. No pots tenir la Lejla. Tret que la sotmetis, li posis un marc ben bonic i la pengis a la paret. Tot i que, som de debò nosaltres quan ens quedem congelats per a la foto? Duna cosa estic segura: la Lejla i la idea de parar quieta no han anat mai plegades. Per això apareix com una taca en totes i cadascuna de les fotografies. Mai no ha sabut parar quieta.
Fins i tot ara, dins daquest text, sento com es belluga. Si pogués, sem ficaria entre dues frases com una arna entre dues làmines duna persiana veneciana, per destruir la història des de dins. Es disfressaria amb aquella mena de parracs llampants que sempre li han agradat, sallargaria les cames, saugmentaria els pits i es faria un daquells pentinats ondulats. I a mi em desfiguraria, em deixaria tot just un ble de cabells penjant del meu cap quadrat, em faria tenir algun defecte de parla, coixejar de la cama esquerra, o sinventaria alguna deformitat innata meva que fes que sempre em caigués el llapis. Potser aniria un pas més enllà, és capaç duna baixesa com aquesta: potser ni tan sols mesmentaria. Faria de mi un esbós inacabat. Tu això ho hauries fet, oi? Perdó, ella. Això és el que hauria fet ella si fos aquí. Però soc jo qui explica aquesta història. Puc fer-li el que em vingui de gust. Ella no pot fer-me res. Ella és quatre tocs de teclat. Aquest vespre fins i tot podria llançar el portàtil al taciturn Danubi, i llavors ella desapareixeria, els seus fràgils píxels es filtrarien a laigua freda, i tot el que algun cop ha estat desembocaria al llunyà mar Negre. Abans evitaria passar per Bòsnia, com una comtessa evitaria un captaire camí de lòpera. Podria enllestir aquesta frase de manera que ella ja no hi fos, que desaparegués, que es convertís en un rostre pàl·lid a la foto de grup de secundària, oblidada entre les llegendes urbanes dels dies de linstitut; que se lentreveiés en la petita muntanya de terra que vam abandonar darrere de casa seva sota aquell cirerer. Podria matar-la amb un punt.
Trio continuar perquè puc. Aquí, almenys, estic segura, lluny de la seva tirania subtil. Després duna dècada torno a la meva llengua, la seva llengua i totes les altres llengües que vaig abandonar conscientment, tal com sabandona un marit violent una tarda a Dublín. Després de tants anys, no estic segura de quina llengua era exactament. I tot per què? Per aquella Lejla Begić, tan ordinària, amb vambes de velcro gastades i, per lamor de Déu!, texans amb perletes cosides al cul. Què va passar entre nosaltres, al capdavall? Té cap importància, en realitat? Les bones històries, de fet, no van mai del que hi passa. En queden només les imatges, dibuixos a la vorera que entomen els anys com si fossin aigua de pluja. Potser hauria de fer un àlbum il·lustrat sobre nosaltres. Alguna cosa que ningú pogués comprendre llevat della i jo. Però fins i tot els àlbums il·lustrats han de començar dalguna manera. Encara que el nostre començament no hagi estat un servidor silent de la cronologia. El nostre començament es va repetir diverses vegades, estirant-me les mànigues com un gosset famolenc. Som-hi. Som-hi, tornem a començar. Començàvem i acabàvem una vegada i una altra, mentre ella es ficava entre les membranes de la meva vida quotidiana com un virus. La Lejla que entra, la Lejla que surt. Tant és on comenci. Per exemple, St. Stephens Green, el parc del centre de Dublín. Em vibra el telèfon a la butxaca de la gavardina. Número desconegut. Llavors premo el maleït botonet i dic sí? en una llengua que no és la meva.