Pocs anys abans de les ordinacions ja es constata la força que exercia el Braç sobre tota la noblesa, la qual arribava a inuir ns i tot al mateix duc de Cardona. El 1599 la Cort cridava Cardona a Madrid
para desviarle de que no se dexasse llevar en el braço miliar de aquel Principado de algunos que hazen oposición al Duque de Feria en las cosas que tienen por conviente al servicio de Vuestra Magestad.39
Lenfrontament creixent amb la Corona, cal entendrel sota la perspectiva que James Amelang va exposar fa uns anys. Per a ell, va ser el resultat del progressiu èxode de la noblesa rural cap a la ciutat arran de laugment de la tensió entre laristocràcia i el virrei, el que «animó a la clase alta a cerrar las y formar un gremio único y permanente cuya tarea principal consistía en evitar otras usurpaciones de sus privilegios».40
Simultàniament a aquest procés, sha de destacar el paper important que va tenir Onofre dAlentorn en la conguració de les ordinacions del Braç Militar, de les quals ell va ser el principal impulsor i el primer signatari.41 Onofre és un bon exemple de la petita noblesa rural que progressivament emigra a la ciutat per assolir una inuència política major, sense deixar els seus interessos senyorials i participar activament en les bandositats. La gura dels Alentorn ha estat estudiada per Xavier Torres i una aproximació a ells resulta útil per a entendre millor laparició del Braç Militar.42 Elliott el qualicava com a «arquetipus de la petita noblesa decadent», imatge conrmada pels forts deutes que havia de pagar el ll dOnofre dAlentorn, lanima mater del nou Braç Militar.43 La família, els membres més destacats de la qual van ser precisament Onofre i el seu ll Alexandre, va estar implicada fortament en les bandositats de Nyerros i Cadells de nals del segle XVI i del primer quart del segle XVII. La seva activitat bandolera està constatada almenys des de 1569 i va perdurar ns a ben entrada la segona dècada del segle XVII.44
Pare i ll van ser persones de caràcter fort i amb una gran inuència política i social. Onofre, com recorda un testimoni dAgramunt de nals de segle XVI, era «persona que per aquestes parts tothom li té molt gran respecte i temor», capaç de mobilitzar militarment més de 400 persones.45 DAlexandre es deia que era «el Neptuo y Norte deste Mar tempestuoso de la Diputación» i Pujades el qualicava com a «home sempre violent». Elliott plantejava les possibles similituds del bandolerisme català amb la Fronda francesa, en la mesura que en ambdós processos trobem lexistència de «nobles malcontents, possiblement amb nalitats no ben denides, però molt suggestiva als ulls dels nombrosos membres de la classe dirigent que no tenien desig de veure un increment de poders de la corona».46 Per la seva banda, Xavier Torres va posar sobre la taula el debat de lexistència dun «partit foralista» o dun «bandolerisme pactista» durant aquells anys.47 No es pot negar loposició que una part important de la noblesa catalana va fer als interessos de la monarquia. Sens dubte, hi ha motivacions personals complexes en aquests enfrontaments, però sembla evident que en no poques ocasions, al darrere hi havia un constitucionalisme «renascut», que defensava les lleis contra la voluntat transgressora de la monarquia.
Lactivitat dels Alentorn no es va quedar només en la simple inuència social a linterior del país. Al llarg daquells anys sobserva una presència notable de la nissaga en els organismes dirigents de les institucions. Si ens xem només en la Diputació, trobem que Onofre dAlentorn Oms, el patró de la nissaga, va ser diputat (1593-1596), igual que el seus lls Alexandre (1614-1617) i frare Onofre (1608-1611) i el seu nét, frare Miquel (1635-1638). Abans que Onofre, altres membres Alentorn també havien ocupat càrrecs a la institució, com ara Francesc Alentorn (diputat militar 1569-1572) i Pere Alentorn (diputat militar 1548-1551).48 La lectura dels dietaris de la Diputació mostra que a partir de 1580 tant Onofre com el seu germà Guerau van tenir una participació ben activa a les juntes de braços i Alexandre va ser lambaixador que el Braç Militar va enviar a Madrid el 1599.49 Aquesta activitat va ser paral·lela a una implicació creixent dins la confraria de Sant Jordi. Duran i Sanpere ens recorda que Guerau
LA CREACIÓ DE LES ORDINACIONS
Les ordinacions van ser aprovades el 29 de juny de 1602 i va ser signat per setanta-set persones.32 Sovint sha donat una gran importància a aquest esdeveniment, com si fos el punt de partida per a desenvolupar una activitat política major. La documentació que conservem, tot i així, no sembla corroborar aquesta impressió. Els contemporanis possiblement no van ser conscients de la importància que tenien les ordinacions. Resulta signicatiu que ni el dietari de la Diputació ni el del Consell de Cent, ni tan sols Jeroni Pujades, hagin deixat constància daquest fet.33 La lectura de la documentació, per contra, palesa lexistència duna intensa activitat del Braç tant en els mesos anteriors a les ordinacions, com en els posteriors. El 31 de març de 1601 el Braç exigia als diputats que apliquessin les indicacions sobre la impressió de les Constitucions fetes per la vint-i-quatrena nomenada per la Junta de Braços;34 a loctubre del mateix any sorgí el conicte per lempresonament dels diputats, en el qual lestament de la noblesa va fer costat a la Diputació, i el 25 de març de 1602 enviava un ambaixador a Madrid (Alexandre dAlentorn) per suplicar-ne al rei lalliberament.35 Lactivitat al llarg de la primavera de 1602 també va ser intensa, com ho demostra el fet que a les comissions de comuns creades per a tractar el tema dels empresonaments hi participés el president de lestament, Onofre dAlentorn.36 Poc després de ser aprovades les ordinacions de juny de 1602, lactivitat no va disminuir. El 25 de juliol la noblesa demanava als diputats que ajudessin el Consell de Cent en les despeses produïdes per lalliberament dels seus ocials i es queixava també per lempresonament de Carles Pons.37 Les protestes continuaren al setembre i a loctubre del mateix any. Al març de 1603 la queixa era per la substitució del governador de Catalunya i a labril tornava a renéixer el conicte pels pedrenyals.38