La historiograa ha tendit a fer un salt directe des de la pragmàtica de 1481 a les ordinacions de 1602 i ha ignorat si aquest Braç Militar refundat a nals del segle XV va tenir activitat durant el segle XVI.8 Sens dubte, això és explicable per la falta de fonts documentals sobre el Braç durant aquells anys i per la rellevància que van tenir les ordinacions del segle XVII en el desenvolupament de la institució al llarg de la centúria següent. Aquesta impressió està reforçada també per la opinió dels contemporanis. Josep Alós, armava el 1706 «que en tiempos pasados eran muy pocas las vezes aquelles en que se juntava, porque apenas ocurrían negocios de su peculiar instituto».9 Aquesta visió contrasta amb lopinió de Miquel Pérez Latre, el qual arma que la importància política de lestament de la noblesa procedeix dabans.10 Els seus estudis sobre el redreç de 1585 i les juntes de braços posen de manifest lexistència dun braç militar molt actiu, que va participar de manera decisiva en lafer Granollachs el 1590, en la contraofensiva de la Corona de 1592 i que tingué un paper molt rellevant entre 1593 i 1598.11 Daltra banda, uns anys abans, Ernest Belenguer ja havia constatat que a nals del segle XVI la Diputació convocava les juntes de braços «a petició sobretot de lestament militar»,12 fet que implica que hi havia un estament que es reunia fora de les Corts i que tenia iniciativa política.
Tot i que no és el nostre objecte destudi, resulta necessari fer una breu incursió en el desenvolupament del Braç Militar anterior a les ordinacions de 1602 per a entendre millor el seu desenvolupament posterior. Una lectura crítica dels dietaris de la Diputació i del Consell de Cent posa de manifest que realment va existir un braç militar que es reunia fora de Corts i que va ser molt dinàmic. La seva existència la tenim constatada almenys des del 4 de febrer de 1568, tot i que les dades mostren que lactivitat prové de molt abans.13 En aquella data, Lluís de Centelles i Oms, comte de Quirra i baró de Centelles, ordenava fer una reunió del Braç al Capítol de la Seu amb lobjectiu denviar un ambaixador al rei per demanar lalliberament duns empresonats.14 Al llarg dels anys següents trobem que lestament noble té una actitud ben ferma a favor de les Constitucions, especialment en la defensa dels seus membres, però no exclusivament. Un tema freqüent de fricció va ser la defensa de la jurisdicció dels barons (1690), dels militars agreujats (1580), empresonats (1598) o que eren objecte de tortures per part de les autoritats reials (1581).15 El Braç no dubtava a defensar el dret dels militars a dur pedrenyals (1589), però alhora mostrava una preocupació per la defensa del país dels atacs francesos, especialment a partir de 1595.16 És bastant clar que la noblesa defensava també els interessos de tots els estaments, com succeí en el cas dels monestirs claustrals (1579) o amb lorde de Sant Joan (1695), i satrevia a denunciar els abusos dels ocials municipals o reials (1581).17 Més encara, el 1586 reclamava que supervisés la impressió de les Constitucions aprovades, cosa que també féu el 1601.18 Però no era cap novetat. Ja el 1582 havia denunciat la conculcació continuada de les Constitucions.19 Lactitud vigilant sobre els diputats durant el segle XVI no va ser molt diferent de la que va mostrar al llarg del segle XVII. El 1569 demanava als diputats que convoquessin una Junta de Braços per a defensar-se dunes injúries comeses contra Catalunya a Roma; el 1588 protestava perquè els diputats no volien convocar una Junta de Braços, i el 1599 qüestionava la idoneïtat dels ambaixadors que els diputats havien decidit enviar a Madrid.20 Es tractava dun braç militar amb capacitat per enviar ambaixadors a Madrid (1568, 1599 i 1602),21 que recorria als altres comuns del Consell de Cent i del Capítol per a augmentar la pressió sobre els diputats.22 I tot això sense entrar en els grans conictes del darrer quart del segle XVI, en els quals tenia un paper ben destacat.23
Comptat i debatut, sembla clar que la història del Braç Militar comença molt abans de 1602. A la segona meitat del segle XVI, tot i que segurament podem remuntar-nos a la primera meitat del segle XVI, tenia una estructura mínima amb president i lloc x de reunió. La seva actitud política al llarg daquells anys no presenta una gran diferència qualitativa respecte als anys posteriors, tot i que la intensitat sigui molt menor entre 1550-1600. En aquest sentit, les ordinacions de 1602 no són cap trencament, sinó més aviat el resultat duna evolució natural, fruit de la necessitat que tenia la noblesa de dotar-se dun instrument ecaç que li permetés defensar millor els seus interessos.
LA CREACIÓ DE LES ORDINACIONS
Les ordinacions van ser aprovades el 29 de juny de 1602 i va ser signat per setanta-set persones.32 Sovint sha donat una gran importància a aquest esdeveniment, com si fos el punt de partida per a desenvolupar una activitat política major. La documentació que conservem, tot i així, no sembla corroborar aquesta impressió. Els contemporanis possiblement no van ser conscients de la importància que tenien les ordinacions. Resulta signicatiu que ni el dietari de la Diputació ni el del Consell de Cent, ni tan sols Jeroni Pujades, hagin deixat constància daquest fet.33 La lectura de la documentació, per contra, palesa lexistència duna intensa activitat del Braç tant en els mesos anteriors a les ordinacions, com en els posteriors. El 31 de març de 1601 el Braç exigia als diputats que apliquessin les indicacions sobre la impressió de les Constitucions fetes per la vint-i-quatrena nomenada per la Junta de Braços;34 a loctubre del mateix any sorgí el conicte per lempresonament dels diputats, en el qual lestament de la noblesa va fer costat a la Diputació, i el 25 de març de 1602 enviava un ambaixador a Madrid (Alexandre dAlentorn) per suplicar-ne al rei lalliberament.35 Lactivitat al llarg de la primavera de 1602 també va ser intensa, com ho demostra el fet que a les comissions de comuns creades per a tractar el tema dels empresonaments hi participés el president de lestament, Onofre dAlentorn.36 Poc després de ser aprovades les ordinacions de juny de 1602, lactivitat no va disminuir. El 25 de juliol la noblesa demanava als diputats que ajudessin el Consell de Cent en les despeses produïdes per lalliberament dels seus ocials i es queixava també per lempresonament de Carles Pons.37 Les protestes continuaren al setembre i a loctubre del mateix any. Al març de 1603 la queixa era per la substitució del governador de Catalunya i a labril tornava a renéixer el conicte pels pedrenyals.38