Pocs anys abans de les ordinacions ja es constata la força que exercia el Braç sobre tota la noblesa, la qual arribava a inuir ns i tot al mateix duc de Cardona. El 1599 la Cort cridava Cardona a Madrid
para desviarle de que no se dexasse llevar en el braço miliar de aquel Principado de algunos que hazen oposición al Duque de Feria en las cosas que tienen por conviente al servicio de Vuestra Magestad.39
Lenfrontament creixent amb la Corona, cal entendrel sota la perspectiva que James Amelang va exposar fa uns anys. Per a ell, va ser el resultat del progressiu èxode de la noblesa rural cap a la ciutat arran de laugment de la tensió entre laristocràcia i el virrei, el que «animó a la clase alta a cerrar las y formar un gremio único y permanente cuya tarea principal consistía en evitar otras usurpaciones de sus privilegios».40
Simultàniament a aquest procés, sha de destacar el paper important que va tenir Onofre dAlentorn en la conguració de les ordinacions del Braç Militar, de les quals ell va ser el principal impulsor i el primer signatari.41 Onofre és un bon exemple de la petita noblesa rural que progressivament emigra a la ciutat per assolir una inuència política major, sense deixar els seus interessos senyorials i participar activament en les bandositats. La gura dels Alentorn ha estat estudiada per Xavier Torres i una aproximació a ells resulta útil per a entendre millor laparició del Braç Militar.42 Elliott el qualicava com a «arquetipus de la petita noblesa decadent», imatge conrmada pels forts deutes que havia de pagar el ll dOnofre dAlentorn, lanima mater del nou Braç Militar.43 La família, els membres més destacats de la qual van ser precisament Onofre i el seu ll Alexandre, va estar implicada fortament en les bandositats de Nyerros i Cadells de nals del segle XVI i del primer quart del segle XVII. La seva activitat bandolera està constatada almenys des de 1569 i va perdurar ns a ben entrada la segona dècada del segle XVII.44
Pare i ll van ser persones de caràcter fort i amb una gran inuència política i social. Onofre, com recorda un testimoni dAgramunt de nals de segle XVI, era «persona que per aquestes parts tothom li té molt gran respecte i temor», capaç de mobilitzar militarment més de 400 persones.45 DAlexandre es deia que era «el Neptuo y Norte deste Mar tempestuoso de la Diputación» i Pujades el qualicava com a «home sempre violent». Elliott plantejava les possibles similituds del bandolerisme català amb la Fronda francesa, en la mesura que en ambdós processos trobem lexistència de «nobles malcontents, possiblement amb nalitats no ben denides, però molt suggestiva als ulls dels nombrosos membres de la classe dirigent que no tenien desig de veure un increment de poders de la corona».46 Per la seva banda, Xavier Torres va posar sobre la taula el debat de lexistència dun «partit foralista» o dun «bandolerisme pactista» durant aquells anys.47 No es pot negar loposició que una part important de la noblesa catalana va fer als interessos de la monarquia. Sens dubte, hi ha motivacions personals complexes en aquests enfrontaments, però sembla evident que en no poques ocasions, al darrere hi havia un constitucionalisme «renascut», que defensava les lleis contra la voluntat transgressora de la monarquia.
Lactivitat dels Alentorn no es va quedar només en la simple inuència social a linterior del país. Al llarg daquells anys sobserva una presència notable de la nissaga en els organismes dirigents de les institucions. Si ens xem només en la Diputació, trobem que Onofre dAlentorn Oms, el patró de la nissaga, va ser diputat (1593-1596), igual que el seus lls Alexandre (1614-1617) i frare Onofre (1608-1611) i el seu nét, frare Miquel (1635-1638). Abans que Onofre, altres membres Alentorn també havien ocupat càrrecs a la institució, com ara Francesc Alentorn (diputat militar 1569-1572) i Pere Alentorn (diputat militar 1548-1551).48 La lectura dels dietaris de la Diputació mostra que a partir de 1580 tant Onofre com el seu germà Guerau van tenir una participació ben activa a les juntes de braços i Alexandre va ser lambaixador que el Braç Militar va enviar a Madrid el 1599.49 Aquesta activitat va ser paral·lela a una implicació creixent dins la confraria de Sant Jordi. Duran i Sanpere ens recorda que Guerau
Del que no eren conscients segurament els Alentorn, era que amb la seva decisió anaven a crear una institució sòlida, amb una gran autonomia respecte al poder reial i que cent anys després, en el context de la guerra de Successió, jugaria un paper cabdal en la defensa de les Constitucions catalanes, més enllà dels simples interessos estamentals.
1 Constitucions i altres drets de Cathalunya: compilacions de 1495, 1588-1589, i 1704, Edició facsímil, Barcelona, Base, 2004, vol. II, p. 54.
2 Felipe Salvador, «El Real Cuerpo...», p. 369. Vegeu també Andrés Avelino Pi Arimon. Barcelona..., vol. II, p. 346.
3 Per a una aproximació senzilla a les Corts aragoneses vegeu: Leonardo Blanco Lalinde. La actuación parlamentaria de Aragón en el sigloXVI. Zaragoza: Cortes de Aragón, 1996. Vegeu també, Enriqueta Clemente García, Las Cortes de Aragón en el sigloXVII. Estructuras y actividades parlamentarias, Zaragoza, Cortes de Aragón. 1997.