5 Núria Sales. De Tuir a Catarroja, Barcelona, Afers, 2002, p. 211.
6 Cfr. Jean Dominique Lassaigne, Les assemblées de la noblesse de France auxXVIIetXVIIIsiècles. París, Editions Cujas, 1962.
7 Cfr. Anthony F. Upton, «The Sweditch Nobility, 1600-1772», dins Hamish Scott, The european nobilities in the seventeenth and eighteenth century, Londres, Lognaman, 1995, pp. 11-40.
8 El 1700 es parlava dels «ofcials del gremi de dit Molt Illustríssim i delíssim bras». ACA, LLibre de deliberacions del Braç Militar, G-69, 8 vols. Dara endavant, LLDBM. La citació es troba al vol. VI, dia 21 dabril de 1700.
9 Josep Alòs, es referia a «los ocios de aquel gremio» (Josep Maria Gay Escoda. El corregidor a Catalunya, Madrid, Marcial Pons, 1997, p. 756) i Francisco Ametller no va deixar de criticar el «gremio del Brazo Militar» (Salvador Sanpere i Miquel, Fin de la nación..., p. 677).
10 Andrés Avelino Pi i Arimon. Barcelona Antigua y Moderna, Barcelona, Librería Politécnica de Tomás Gorchs, 1854, vol. II, pp. 341-348.
11 Josep Fontana, «En els inicis de la Catalunya contemporània. Leconomia a la segona meitat del segle XVII», dins Ramon Grau (coord.), El segle de lAbsolutisme 1714-1808, Barcelona, Institut de Cutltura, 2002, pp. 13-21; Xavier Torres, «Manufactura urbana i indústria rural», dins DD.AA., Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997, pp. 106-121.
12 Cfr. Pierre Vilar, Catalunya dins lEspanya Moderna, Barcelona, Edicions 62, 1964, vol. II, p. 324.
13 Cfr. Pierre Vilar, Catalunya..., p. 356.
14 Cfr. Jaume Torras i Elies, «Transformacions agràires i industrials. Qüestions obertes», Estudis dHistòria Agrària, 20 (2007), pp. 155-163. a citació es troba a la pp. 158 i ss.
15 Albert Gacía Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640, Madrid, Alianza, 1998, p. 88.
16 Cfr. Albert Gacía Espuche, Un siglo decisivo..., p. 202.
17 Albert Gacía Espuche, Un siglo decisivo..., p. 154.
18 Cfr. Josep Fontana, «Sobre el comercio exterior de Barcelona en la segunda mitad del siglo XVII», Estudios de historia moderna, V, Barcelona, 1955, pp. 197-215, p. 203.
I. EL VELL I EL NOU BRAÇ MILITAR
La creació del Braç Militar a començaments del segle XVII va ser el resultat duna llarga sèrie denfrontaments de la noblesa catalana per tal de crear una institució que defensés el paper que els nobles consideraven que havien de tenir en la societat. Per a poder entendre i valorar adequadament el Braç que neix el 1602, cal conèixer amb una mica de rigor els principals fets de la seva història prèvia i sota quin context polític i social es va articular gràcies a les seves ordinacions. A aquest doble es dirigeixen les següents línies.
EL BRAÇ MILITAR ABANS DE 1602
És conegut que lorigen del Braç Militar es troba en la pragmàtica que concedí Joan II a les Corts de 1389. El monarca establia la divisió del Braç Militar en dos: per una banda, un Braç de «Militibus, Generosis & Hominibus de Paratico», i, per laltra, un de «Magnatum, Baronum, Ricorum Hominum & Nobilium». El primer, a més, tenia la facultat de reunir-se fora de Corts, el qual era anomenat «Bras Reyal dels Cavallers, Generosos, e Homens de Paratge del Principat de Catalunya».1 El privilegi facultava el Braç fora de Corts a fer les seves ordinacions, a reunir-se quan considerés adient per tractar els seus negocis, nomenar ocials, tenir segell propi amb les armes del Braç i un arxiu o caixa comuna. Tal com ens recorda Felipe de Salvador, la pragmàtica deixava clar que la creació dels dos braços es feia per «los inconvenientes deducidos de la existencia de un Brazo único en Cortes y Parlamentos, y a veces con opuestos intereses».2 La creació daquest Braç no suposa cap novetat en el panorama institucional de la Corona dAragó. No oblidem que a les Corts aragoneses des del segle XIII ja tenien dos braços militars: el «brazo nobiliar» i el «brazo de caballeros e hijosdalgos».3 Lelement realment innovador està en el fet datorgar a la petita noblesa la capacitat de reunir-se fora de Corts i dautogovernar-se, cosa que no era permesa a lalta noblesa. Com recorda Sebastià Solé, aquest era un privilegi de «la màxima importància política, lexercici del qual no ens consta que provoqués mai cap crisi ni problema».4 Sens dubte, el monarca pretenia debilitar lestament militar, disminuir el nombre de membres que participaven a les Corts i dicultar que presentessin un front comú. A lhora de la veritat, el privilegi implicava atorgar als cavallers i a la petita noblesa un alt grau dautonomia, totalment lliure del control reial, cosa que va esdevenir nefasta per als interessos reials al segle XVII. Lexistència del dret de reunió fora de Corts era un signe evident del nou paper que cavallers i petita noblesa pretenien exercir en la societat en detriment de la noblesa titulada.
Aquest primer Braç Militar gairebé no ha deixat rastre en la documentació ocial. Segons Armand de Fluvià, va tenir una vida curta i deu anys després del 1389 va «deixar dexistir per reintegrar-se a loriginari don shavia escindit».5 En les següents Corts que es van celebrar a Catalunya (1409, a Perpinyà i a Barcelona), els cavallers van fer un pas més en les seves pretensions i van aconseguir que el rei Martí els atorgués tenir representació pròpia i diferenciada del Braç Militar de «Magnates, Nobles y barones».6 Daquesta manera, tot i les protestes del Braç Eclesiàstic i del Reial, en aquelles Corts hi hagué quatre braços, seguint així el model de les Corts aragoneses. Era una nova victòria dels cavallers davant la noblesa titulada. No obstant això, la situació no durà gaire i les pressions dels altres braços aconseguiren que a les Corts següents, de 1412-1413, el primer rei Trastàmara suprimís el privilegi de 1409, de manera que es retornava a un únic braç militar, format per tots els estaments nobiliaris. La reacció dels nobles va continuar al llarg dels anys següents. A les Corts de 1481 Ferran II va conrmar la pragmàtica de 1389, amb la condició «que aquell comprenga als Magnats e a tots los de sus anomenats qui fan un Braç o Stament Militar».7 La importància del privilegi era doble: duna banda, perquè rearmava lautonomia de lestament militar a lhora de governar-se; de laltra, perquè suposava una nova victòria de nobles i titulats enfront dels militars i cavallers, ja que podien participar els primers a les juntes del Braç Militar fora de Corts.