El document és important no solament com a testimoniatge que el castellà no era «generalitzat» i com a exemple de debilitament de la repressió, sinó també com a explicació de les raons dun tal debilitament: ladhesió a la llengua per part de les classes populars.76 Lordre de 1867 va induir els dramaturgs a crear un personatge ridícul que parlava en castellà i a inutilitzar així els seus efectes; la disposició fou derogada al cap de dos anys.77
Ladhesió popular a la pròpia llengua és un fet fonamental per a comprendre el fenomen de la vitalitat del català modern. La llarga llista dels apologistes de la llengua catalana, des de Baldiri Reixac i Josep Ullastre, en ple segle XVIII, fins als redactors del Report de treball sobre lús oficial del català publicat clandestinament per lAssemblea de Catalunya el 1974, es troben sistemàticament en relació amb el món popular.78 En general, els autors de gramàtiques i diccionaris, des del mateix Ullastre fins a Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, també shi troben.79 La repressió no ha tingut prou força per a fer desaparèixer una llengua fortament arrelada a les classes populars. Cal tenir en compte, altrament, que a Catalunya la Revolució Industrial, fruit dun impuls econòmic anterior al desastre de la guerra contra Felip V,80 va causar una transformació social molt important i de repercussions sociolingüístiques indubtables: a diferència dAnglaterra, on fou portada a terme en bona part per laristocràcia, aquesta classe social a Catalunya perdé tot dinamisme: la burgesia industrial, la nova classe dominant, procedia dels estaments populars i en mantingué la llengua.81 Desapareguda laristocràcia castellanitzada com a poder econòmic important, el procés de reivindicació lingüística i cultural hi ha tingut dues línies de desenvolupament: duna banda, la promoguda per la burgesia, nova classe dominant a Catalunya, no a lEstat, a través dinstitucions culturals com els Jocs Florals o polítiques com la Mancomunitat;82 de laltra, la que ha recolzat en les classes populars, que al segle XIX ha tingut la realització cultural més sobresortint en el teatre i al segle XX la realització política de la Generalitat: en el període revolucionari del 1936 al 1939 la llengua catalana assolí el grau més elevat dús públic des del començament del segle XVIII.83 I, mentre la burgesia majoritàriament acceptà el franquisme i sovint, com laristocràcia al segle XVI, canvià de llengua quan triomfà el general Franco, això no sesdevingué entre les classes populars, sinó que la reivindicació lingüística partí sobretot daquestes darreres.84
6. Conclusió
En fer una anàlisi sumària dels problemes sociolingüístics que ofereix la història de la llengua catalana dels darrers segles, un fet emergeix sistemàticament: hom constata lexistència dunes forces repressives exògenes, aspecte lingüístic dun imperialisme polític, i dunes forces reivindicatives endògenes de signe contrari. Durant el segle XX, les primeres predominen en els períodes autoritaris dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco, les segones predominen en els períodes democràtics, tant de signe burgès (Mancomunitat), com de signe popular (Generalitat). La repressió exògena troba la col·laboració de la classe dominant en un període, laristocràcia (segles XVI-XVIII), i en determinats moments dun altre, la burgesia (postguerra del 1939), però les reaccions de signe contrari dins la mateixa classe demostren que el col·laboracionisme és un fenomen parcial i sovint acceptat a desgrat pels mateixos que el practiquen. No trobem testimonis de renúncia voluntària a lús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició.85 En el camp dels estudis lingüístics, aquest ambient popular de resistència ha donat una clara connotació militant a la lingüística catalana.86 La significació sociolingüística daquest fet és òbvia per tal com no solament tindrà lloc una defensa factual de lús de la llengua, sinó també una de teòrica contra els ideòlegs castellans: nés un exemple la campanya contra les afirmacions tendencioses de R. Menéndez Pidal amb motiu del decret repressiu del 21 de novembre de 1902.87 Lafirmació que el castellà o el francès ha estat adoptat voluntàriament pels catalans, encara avui repetida,88 és objectivament falsa. Només els decrets repressius i llur aplicació amb tot el poder de laparell de lEstat espanyol o del francès, en ambdós casos forces exògenes, han aconseguit introduir-lo als Països Catalans.
6. Conclusió
En fer una anàlisi sumària dels problemes sociolingüístics que ofereix la història de la llengua catalana dels darrers segles, un fet emergeix sistemàticament: hom constata lexistència dunes forces repressives exògenes, aspecte lingüístic dun imperialisme polític, i dunes forces reivindicatives endògenes de signe contrari. Durant el segle XX, les primeres predominen en els períodes autoritaris dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco, les segones predominen en els períodes democràtics, tant de signe burgès (Mancomunitat), com de signe popular (Generalitat). La repressió exògena troba la col·laboració de la classe dominant en un període, laristocràcia (segles XVI-XVIII), i en determinats moments dun altre, la burgesia (postguerra del 1939), però les reaccions de signe contrari dins la mateixa classe demostren que el col·laboracionisme és un fenomen parcial i sovint acceptat a desgrat pels mateixos que el practiquen. No trobem testimonis de renúncia voluntària a lús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició.85 En el camp dels estudis lingüístics, aquest ambient popular de resistència ha donat una clara connotació militant a la lingüística catalana.86 La significació sociolingüística daquest fet és òbvia per tal com no solament tindrà lloc una defensa factual de lús de la llengua, sinó també una de teòrica contra els ideòlegs castellans: nés un exemple la campanya contra les afirmacions tendencioses de R. Menéndez Pidal amb motiu del decret repressiu del 21 de novembre de 1902.87 Lafirmació que el castellà o el francès ha estat adoptat voluntàriament pels catalans, encara avui repetida,88 és objectivament falsa. Només els decrets repressius i llur aplicació amb tot el poder de laparell de lEstat espanyol o del francès, en ambdós casos forces exògenes, han aconseguit introduir-lo als Països Catalans.