* Publicat originalment dins Treballs de Sociolingüística Catalana, 2, València (1979), pp. 87-102. Lautor en va avançar un resum a larticle citat en la nota 4, que per aquesta raó ens estalviem de reproduir ací.
1. Joshua A. Fishman, «Who Speaks What Language to Whom and When?», La Linguistique, II (1965), pp. 67-88; id., «The Relationship between Micro- and Macro-Sociolinguistics in the Study of Who Speaks What Language to Whom and When», a J. B. Pride and J. Holmes (eds.), Sociolinguistics, Middlesex, Penguin, 1972, pp. 15-32. Al llarg daquest article he usat les abreviatures següents: ER (Estudis Romànics, Barcelona); ENC («Els Nostres Clàssics», Barcelona); CPB («Col·lecció Popular Barcino», Barcelona); IEC (Institut dEstudis Catalans, Barcelona); RFE (Revista de Filología Española, Madrid); RVF (Revista Valenciana de Filologia, València).
2. Fritz Hensey, «Recent developments in U. S. Southwest Sociolinguistics», a Jacob Ornstein (ed.), Three Essays on Linguistic Diversity in the Spanish-speaking World, «Janua Linguarum», Sires Practica, 174, The Hague-París, Mouton, 1975, p. 71. Aquesta tendència ja havia estat prevista per Joshua A. Fishman cinc anys abans (Sociolinguistics. A Brief Introduction, Rowley, Mass., Newbur House, 1970, pp. 107 i ss.).
3. Louis-Jean Calvet, Linguistique et colonialisme, París, Payot, 1974, p. 10.
4. Jordi Carbonell, «La influència de factors històrics exògens en la situació actual del català dins la societat», Treballs de Sociolingüística Catalana, 1, València (1977), pp. 63-65. La versió anglesa daquest text, que fou objecte duna comunicació al VIII Congrés Mundial de Sociologia de Toronto (19-24 agost 1974), aparegué dins Sociological Abstracts, suppl. 47-1 (agost 1974).
5. E. Haugen, «Dialect language nation», American Anthropologist, 68 (1966), p. 925; també a J. B. Pride, Janet Holmes (eds.), Sociolinguistics, Middlesex, Penguin, 1972, p. 101.
6. Op. cit., p. 21.
7. Op. cit., p. 103.
8. Vegeu sobre aquest tema les pàgines dedicades a lús de loccità per part dels catalans per R. Aramon i Serra, «Problèmes dhistoire de la langue catalane», a La linguistique catalane, Actes du Colloque International de Strasbourg (23-27 avril 1968), publiées par Antoni Badia Margarit et Georges Straka, París, Klincksieck, 1973, pp. 41-48.
9. Joan Coromines, Lleures i converses dun filòleg, Barcelona, Club Editor, 1971, p. 276.
10. Ramon Muntaner, Crònica, 9 vols., Barcelona, Barcino, 1927-1952, vol. I, pp. 68-69.
11. M. Sanchis Guarner, «Sobre la data de les regles de purisme idiomàtic de Bernat Fenollar», ER, X (1962), pp. 307-310.
12. Text publicat, amb estudi preliminar, per A. M. Badia Margarit (Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116; XXV (1953), pp. 145-163).
13. Entre daltres, en el primer cas, trobem llangonissa, gavinet, cànyem, poder, que Fenollar aconsellava de substituir per llonganissa, ganivet, cànem, per ventura, com en la normativa moderna (en el darrer exemple, al costat de potser). En el segon cas, gaire, coratge, malencònic, remei, servei, desaconsellats davant molt, ànimo, melancòlic, remedi, servici, contra la normativa moderna que aconsella el contrari, mentre formes com les del perfet perifràstic (vaig anar, etc.), o bé mató, homei, cloquer, [a]clucar (els ulls) desaconsellades a les Regles, avui són acceptades per la normativa al costat de les del perfet sintètic (aní, etc.), o bé brossat, homicidi, campanar, tancar.
2
LA HISTÒRIA LINGÜÍSTICA CATALANA
COM A EXPRESSIÓ DUNA UNITAT CULTURAL
Lexistència duna llengua implica lexistència dun àmbit cultural que lusa com a vehicle. La unitat lingüística és un fet que té múltiples repercussions ideològiques: si, duna banda, respon a una certa coherència interna, de laltra no significa solament que ha estat escollida com a mitjà de comunicació a linterior del seu àmbit, sinó que significa també que el grup humà que la comparteix té una de les característiques més distintives entre les que defineix en una nació. Car un fet és evident: la comunitat lingüística amb uns comporta diferència lingüística amb uns altres. O, més exactament, amb tots els altres. Amb totes les imprecisions i les impureses o, si voleu, les «no-pureses» que una societat moderna comporta. Ja en comportava a lèpoca de lImperi romà, i, malgrat això, el continuum lingüístic llatí ha tingut descendència a tot arreu on un poder polític aliè a làmbit llatí no ha substituït la llengua. Ara, dins el continuum llatí, ha sorgit una llengua diferenciada on ha nascut una societat diferent a conseqüència duna realitat geogràfica i duns fets polítics, socials, econòmics, culturals característics; és a dir, quan ha sorgit una realitat nacional diferent. Dit duna altra manera: no és que hi hagi nacions diferents perquè hom hi parla llengües diferents, sinó que, a linrevés, una llengua nova com a vehicle duna cultura pròpia ha aparegut quan en el territori corresponent ha sorgit una societat, una nació diferent. Aquest és el cas dels Països Catalans.