El pla traçat pel Consejo de Castilla en linforme a Felip V seria posat en pràctica progressivament per nombroses normes legals al llarg dels segles següents. Entre moltes altres, citem: la cèdula reial de 1768 obligant a ensenyar en castellà; el decret de 1773 imposant el castellà a la comptabilitat; la cèdula reial de 1799 prohibint representacions teatrals que no fossin en castellà;57 ledicte del 1837 imposant càstigs infamants als infants que parlaven català a lescola;58 la llei del notariat del 1862 obligant a estendre tots els documents en castellà;59 el reial decret del 1902 ordenant que a les escoles del Principat, País Valencià, Balears, Galícia i País Basc el catecisme sigui ensenyat en castellà;60 la reial ordre de 1923 i el reial decret de 1926 que donaven facultat als governadors per a imposar fortíssimes multes i penes de presó als qui «se negaran a respetar órdenes del Gobierno o de alguna autoridad referente al uso o respeto a la lengua española», la qual cosa incloïa «la negativa o resistencia a usar la lengua española [...] o a uso de otro idioma o dialecto en vez de aquélla...».61 La història sociolingüística del català dins lEstat espanyol només pot ser entesa correctament a partir daquesta sèrie ininterrompuda i progressiva de mesures de repressió aplicades amb tota la força de laparell de lEstat. Interrompudes en part durant el breu període de la Segona República entre 1931 i 1938-39, foren restablertes i incrementades pel govern franquista espanyol durant els darrers quatre decennis fins a un grau extrem.62
Aquest imperialisme lingüístic, que sestén al llarg de dos segles i mig, ha tingut, però, una durada molt més breu perquè ha començat més tard, que laplicat a daltres llengües romàniques que havien tingut un passat literari medieval també brillant, com el gallec o loccità. El fet que el català hagi estat la llengua dun estat fins al començ del segle XVIII em sembla un fet important a tenir en compte en comparar la situació del català dins la societat amb la del gallec, en relació política de dependència respecte al castellà des de la fi del segle XI, i especialment des del segle XIV,63 o amb la de loccità, gradualment entrat en làmbit polític francès a partir de la incorporació del comtat de Tolosa el 1271 i sotmès a repressió lingüística legal des de ledicte de Villers-Cotterêts del 1539.64
5. La reacció endògena contra la repressió
La reacció contra la imposició duna llengua estrangera sha manifestat de dues maneres: duna banda, amb la simple resistència al seu ús; de laltra, amb la declaració explícita en defensa de la llengua pròpia.
El primer aspecte daquest fenomen ha estat negligit en les anàlisis sobre la història de la llengua catalana perquè aquestes han estat basades sobretot en els fets estrictament literaris en llur vessant estètic. He subratllat aquest fet en una altra banda i hi remeto.65 Però, al marge dels fets literaris, hi ha la resistència passiva a la imposició. En citaré algun exemple. El decret de 1768 prohibia lensenyament en català: tanmateix, les Instruccions per lensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, publicades el 1749, simprimiren almenys set vegades, les darreres dins el segle XIX.66 La gramàtica llatina de Lebrixa, amb les explicacions en català, que té tantes edicions durant el segle XVIII, encara és editada el 179567 per la Universitat de Cervera, la qual edita, així mateix, el Sensus Erasmiani dAntoni Genover, el 1775;68 el 1805, el valencià Manuel Joaquim Sanelo presenta un pla densenyament del català a la Societat Econòmica dAmics del País, de València;69 el Llibre de bons amonestaments, escrit pel mallorquí Anselm Turmeda el 1398, fou reeditat innombrables vegades, al Principat i al País Valencià, almenys fins al 1852, i usat com a llibre de lectura per als infants70 al costat del Catecisme;71 i segons Coromines, el català fou ensenyat fins al 1858.72 Un altre exemple: el decret de 1773 declarava la nul·litat dels llibres de comptabilitat que no fossin portats en castellà: doncs bé, el Racional (llibre de comptes) de lHospital de la Santa Creu, lhospital oficial de la ciutat de Barcelona, és escrit en català fins el 1833,73 lany de lOda a la Pàtria de B. C. Aribau, que hom considera linici de la Renaixença literària.
Potser res no il·lustra tant sobre la resistència a complir les ordres sobre la llengua com el fet que les disposicions legals haguessin de ser repetides, i de vegades en una versió debilitada. El cas del teatre és significatiu: el 1779 una cèdula reial prohibia «representar, cantar ni bailar piezas que no fuesen en idioma castellano» i el 1807 es repetia lordre.74 El 1867 una reial ordre dIsabel II establia:
En vista de la comunicación pasada a este Ministerio [de Governació] por el Censor interino de los teatros del reino con fecha 4 del corriente, en la que hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la Censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (Q. D. G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España.75