Hi hagué reaccions contra la castellanització de laristocràcia. Així el cavaller Cristòfor Despuig, en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el 1557, escriu:
y de aquí sé lo escándol que yo prench en veurer que pera vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana fins á dins Barcelona per los principals señors y altres Cavallers de Cathaluña recordantme que en altre temps no donaven lloch á da[r] aquest abús los magnanims Reis de Aragó; y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confese que es necesari saberla les persones principals perque es la española que en tota la Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinariament parlarla entre nosaltros perque de açó se pot seguir que poch á poch se lleve de rael la de la Patria, y aixi pareixeria ser per los castellans conquistada.43
És un testimoniatge de lús, fins i tot parlat, del castellà, però estrictament entre «cavallers e persones principals». És clar que, essent laristocràcia la classe dominant, el fet que aquesta desaparegués quasi del tot com a classe social catalana, deixava sense un suport social i econòmic important la literatura culta, sostinguda fonamentalment en aquest període a Europa per les corts reials o aristocràtiques. Aleshores, la literatura catalana mantingué només un nivell discret, no comparable a lassolit al segle XV, perquè es ressentí daquesta mancança. Al mateix temps, aparegueren a Barcelona, i sobretot a València, ultra llibres en català,44 molts llibres en castellà i escriptors en llengua castellana, sobretot lligats al poder reial. Tanmateix, les classes populars, inclosa la burgesia ciutadana i la burocràcia, i també una part de la noblesa, en especial la rural, parlaven català. El català continuà essent la llengua usada a tots els Països Catalans45 a tots els nivells a casa, a lesglésia, a ladministració, a lescola, la llengua escrita de les lleis, dels documents notarials (al costat del llatí), dels llibres de comptes públics i privats, dels documents oficials de lorganització estatal.
Sobre aquest ús tenim, no solament els documents, sinó un testimoni dexcepció. Pel tractat del Pirineu (1659), Felip IV de Castella havia cedit una part del territori català a Lluís XIV de França: la zona entre les Corberes i lAlbera, al nord de leix longitudinal del Pirineu. Faltant a les promeses fetes durant la guerra que precedí lannexió, hi és prohibit aviat lensenyament del català i, el 2 dabril de 1700, per un «édit du roy» hom prohibeix lús del català als documents públics. Vet ací un fragment molt significatiu daquest edicte:
Depuis plus de quarante ans que Nous possédons en pleine Souveraineté les Comtés & Vigueries de Roussillon & Conflans, qui nous ont été cédés avec une partie du Comté de Cerdaigne, par le Traité de Paix des Pirennées, les Procédures des Justices Subalternes desdits Païs, les Délibérations des Magistrats des Villes, les Actes des Notaires & autres Actes publics, ont continué à y être couchés en Langue Catalane, par un usage que lhabitude seule a autorisé: Mais comme outre que cet usage répugne & est en quelque façon contraire à Notre Autorité, à lhonneur de la Nation Françoise & même à linclination des Habitants desdits Païs, les quels en toutes occasions ne témoignent pas moins de zèle et daffection pour notre service que nos anciens Sujets: [...] il était à propos dordonner quà lavenir toutes les Procédures & les Actes publics qui se féront dans lesdits Païs, seront couchés en Langue Françoise.46
Testimoniatge dús i també testimoniatge de relació entre llengua i poder polític.
Els mots de Lluís XIV, bé que referits concretament a la part de Catalunya que havia estat annexada als seus dominis, reflectien una situació general de la llengua catalana a tota làrea lingüística pel que fa referència als nivells dús, oral o escrit. Tampoc al començament del segle XVIII el català no era, doncs, un vernacle sinó que sacostava a una llengua completa, bé que les interferències exògenes havien incidit damunt una capa molt petita de la societat i havien afectat determinats sectors de la literatura culta. Com que lanàlisi de la història de la llengua ha estat feta sovint tan sols damunt els fenòmens literaris, hom ha donat un valor desmesurat a la relativa flexió que sofreix la literatura catalana durant els segles XVI i XVII: lanomenada Decadència en aquests segles és, si de cas, un fenomen literari que correspon a la relativa davallada política, econòmica i demogràfica dels Països Catalans, però no un fenomen sociolingüístic qualitatiu.
4. La repressió exògena a partir del 1713
El canvi transcendental en la història lingüística, cultural, política i econòmica catalanes es produeix a conseqüència de la derrota en la guerra contra Felip V. El tractat dUtrecht, que hi posà fi (1713), comporta un repartiment dels Països Catalans comparable als repartiments de Polònia entre Prússia, Rússia i Àustria el 1772, el 1793 i el 1795: és la fi de llur estructura estatal secular, de llur independència, que durant els dos segles anteriors havia sofert ja interferències. En primer lloc, el tractat consolida la incorporació al regne de França dels territoris septentrionals, incorporació considerada fins aleshores provisional per ambdues parts.47 En segon lloc, Menorca és atribuïda a la corona britànica, de la qual formarà part fins al 1783.48 Finalment, els altres territoris són incorporats al regne de Castella amb fórmules polítiques relativament diferents.49 És aleshores que comença la unitat de lEstat espanyol actual: primer, per mitjà dun règim docupació militar i una organització política que recorda les de les audiències colonials americanes; després, per la incorporació administrativa dins un estat unitari. Cal recordar, però, que Isabel II, que comença a regnar el 1833, és la primera a jurar com a reina «dEspanya»: els monarques anteriors ho havien fet com a reis «de Castella», fet prou significatiu.50