El rei, que tenia la base del seu poder al regne de Castella, que tenia, després de Carles I, el castellà com a llengua pròpia, exercia una pressió considerable damunt les classes dominants catalanes, que havien de recórrer a la cort per a obtenir aquells privilegis, aquells llocs de responsabilitat, que els permetessin de mantenir llur condició. El país continuava essent independent, és cert: però la seva independència estava sotmesa a interferències a causa del fet que el cim del poder polític, el rei, vivia a lestranger i hi tenia la base essencial del seu poder. Encara que, als Països Catalans, el poder reial fos limitat per les constitucions, i que el poder econòmic de la burgesia ciutadana hi superés el de laristocràcia a diferència del que sesdevenia a Castella, la capacitat dintervenció militar del rei a base de tropes estrangeres desnivellava la balança i invertia el sentit de la dinàmica interna de la societat catalana. Així, les guerres de les Germanies (1519-1523), que inicialment es resolien amb la victòria dels menestrals ciutadans i dels pagesos, acabaren amb el triomf de laristocràcia gràcies, en bona part, a lajut militar del rei i de laristocràcia castellana. El desenllaç tingué importància lingüística perquè els aristòcrates vencedors, sobretot a València, empraren la llengua castellana per tal de distingir-se dels «agermanats» i adoptaren més amplament encara la llengua del rei que els havia ajudats.40 Cal afegir-hi el factor castellanitzador de la Inquisició castellana, que incidí damunt els intel·lectuals.41 I, bé que el fenomen no sinicià aleshores, com ha subratllat Fuster,42 ni fou tampoc exclusiu de València, la importància del món cultural valencià en aquest període de la literatura catalana determinà que la situació social valenciana tingués una incidència especial, almenys dins la història literària.
Hi hagué reaccions contra la castellanització de laristocràcia. Així el cavaller Cristòfor Despuig, en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el 1557, escriu:
y de aquí sé lo escándol que yo prench en veurer que pera vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana fins á dins Barcelona per los principals señors y altres Cavallers de Cathaluña recordantme que en altre temps no donaven lloch á da[r] aquest abús los magnanims Reis de Aragó; y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confese que es necesari saberla les persones principals perque es la española que en tota la Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinariament parlarla entre nosaltros perque de açó se pot seguir que poch á poch se lleve de rael la de la Patria, y aixi pareixeria ser per los castellans conquistada.43
És un testimoniatge de lús, fins i tot parlat, del castellà, però estrictament entre «cavallers e persones principals». És clar que, essent laristocràcia la classe dominant, el fet que aquesta desaparegués quasi del tot com a classe social catalana, deixava sense un suport social i econòmic important la literatura culta, sostinguda fonamentalment en aquest període a Europa per les corts reials o aristocràtiques. Aleshores, la literatura catalana mantingué només un nivell discret, no comparable a lassolit al segle XV, perquè es ressentí daquesta mancança. Al mateix temps, aparegueren a Barcelona, i sobretot a València, ultra llibres en català,44 molts llibres en castellà i escriptors en llengua castellana, sobretot lligats al poder reial. Tanmateix, les classes populars, inclosa la burgesia ciutadana i la burocràcia, i també una part de la noblesa, en especial la rural, parlaven català. El català continuà essent la llengua usada a tots els Països Catalans45 a tots els nivells a casa, a lesglésia, a ladministració, a lescola, la llengua escrita de les lleis, dels documents notarials (al costat del llatí), dels llibres de comptes públics i privats, dels documents oficials de lorganització estatal.
Sobre aquest ús tenim, no solament els documents, sinó un testimoni dexcepció. Pel tractat del Pirineu (1659), Felip IV de Castella havia cedit una part del territori català a Lluís XIV de França: la zona entre les Corberes i lAlbera, al nord de leix longitudinal del Pirineu. Faltant a les promeses fetes durant la guerra que precedí lannexió, hi és prohibit aviat lensenyament del català i, el 2 dabril de 1700, per un «édit du roy» hom prohibeix lús del català als documents públics. Vet ací un fragment molt significatiu daquest edicte:
Depuis plus de quarante ans que Nous possédons en pleine Souveraineté les Comtés & Vigueries de Roussillon & Conflans, qui nous ont été cédés avec une partie du Comté de Cerdaigne, par le Traité de Paix des Pirennées, les Procédures des Justices Subalternes desdits Païs, les Délibérations des Magistrats des Villes, les Actes des Notaires & autres Actes publics, ont continué à y être couchés en Langue Catalane, par un usage que lhabitude seule a autorisé: Mais comme outre que cet usage répugne & est en quelque façon contraire à Notre Autorité, à lhonneur de la Nation Françoise & même à linclination des Habitants desdits Païs, les quels en toutes occasions ne témoignent pas moins de zèle et daffection pour notre service que nos anciens Sujets: [...] il était à propos dordonner quà lavenir toutes les Procédures & les Actes publics qui se féront dans lesdits Païs, seront couchés en Langue Françoise.46