En el mateix camp de la codificació, vers el 1487,11 el prevere valencià Bernat Fenollar escriu les Regles de squivar vocables o mots grossers o pagesívols, que seran completades pels humanistes barcelonins Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell.12 Hom hi troba una tendència vers la consagració com a norma dels criteris lingüístics ciutadans cultes de leix València-Barcelona, contra lús popular, especialment pagès. Alguns dels consells donats per Fenollar són compartits, cinc segles després, per la normativa noucentista. En canvi, un nombre elevat de formes populars que Fenollar-Pau-Carbonell rebutjaven avui són acceptades per la normativa, i les formes corresponents, en general cultes, que aquells aconsellaven a la darreria del segle XV, són rebutjades del tot o admeses al costat de les primeres.13 Aquesta inversió de criteris és un testimoniatge de la participació de la llengua popular, sobretot pagesa, en el català literari modern, bé que ja contemporàniament a Fenollar shavien produït reaccions a favor del vocabulari camperol com la Brama dels llauradors de lhorta de València, de Jaume Gaçull.14
En tot cas, el català no havia estat usat només en la literatura, sinó que des del segle XIII era llengua de tots els usos: de la filosofia i de la ciència, amb lobra de Ramon Llull i Arnau de Vilanova, pioners a Europa de lús duna llengua vulgar en aquestes matèries;15 de les lleis,16 de la cort,17 dels discursos del parlament,18 i dels actes de ladministració als més diversos nivells,19 inclòs el diplomàtic,20 el de les relacions entre els membres de la família reial,21 dels reis amb llurs funcionaris i daquests darrers amb els ciutadans,22 així com en les relacions contractuals i daltra mena.23 En el terreny privat, el català era usat en la correspondència, no solament de la família reial,24 sinó també dels funcionaris i dels mercaders.25 I tots aquests usos escrits són prova fefaent que lús oral de la llengua era així mateix total, la qual cosa està dacord amb el testimoni de Muntaner, ja citat.
La introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara no canvià bàsicament res, malgrat que tots quatre reis de la dinastia foren nascuts a Castella i casats amb castellanes. Duna banda, trobem alguns escriptors que no usen solament el català sinó també el castellà sovint al costat de litalià, un fet que sinicia a la cort dAlfons el Magnànim a Nàpols i samplia després amb poetes cortesans, entre els quals Rubió i Balaguer ha subratllat ladopció dels principis ideològics reialistes dels Trastàmara.26 De laltra banda constatem que el castellà no és adoptat per cap dels grans escriptors del període ni assoleix nivells populars, mentre que continua havent-hi escriptors de llengua castellana, sobretot aragonesos, que adopten el català en llurs escrits, alguns exclusivament,27 i fins i tot es conserven nombroses lletres privades en català de la reina Maria al mateix Magnànim i daquest darrer a Enrique de Villena, malgrat que tots ells eren castellans.28 Hi ha també, per exemple, un altre indici: els diàlegs literaris entre el príncep de Viana, escriptor en llengua castellana, fill i hereu de Joan II, i el noble valencià Joan Roís de Corella, en els quals cadascú usa la llengua pròpia sense que ni lun ni laltre facin menció daquest fet,29 prova que el noble valencià per cert, dorigen aragonès30 no sentia, respecte al poder reial, cap mena de dependència lingüística. En realitat, la presència del castellà a la cort reial dels Trastàmara durant el segle XV pot comparar-se a la contemporània del català a Roma en temps dels pontífexs Calixt III i Alexandre VI, de la família Borja, els quals cridaren a la cort papal molts de compatriotes,31 fins al punt que Paolo da Ponte podia escriure el 1458 que «non si vedono se non catalani».32 Doncs bé, aquesta presència catalana a Roma no hi té cap repercussió sociolingüística, malgrat que els papes Borja i els seus familiars o servidors usaren la llengua catalana, tant parlant com escrivint.33 Paral·lelament tampoc no en tingué la presència de la dinastia castellana als Països Catalans, on el castellà era desconegut al segle XV. Ens ho confirma Juan Alonso de Zamora, secretari de Joan II de Castella, que facilità loriginal del De casibus virorum illustrium de Boccaccio, a lhumanista Alonso de Cartagena, bisbe de Burgos, perquè en continués la traducció al castellà que havia començat Pero López de Ayala: «no lo pudiendo haver en Castilla, óvelo en Barcelona, el cual hallé en latín porque quien me lo tornasse en nuestra lengua allí hallar no pude».34
El punt de partença, doncs, en el moment de plena independència dels Països Catalans, era una situació de llengua nacional completa, en un estadi més aviat avançat de realització, per als estàndards de lèpoca, dins el món romànic.
3. Primer període dinterferència exògena: 1516-1713
Contra les afirmacions de la historiografia nacionalista espanyola, ni laccés al tron de Ferran el Catòlic el 1479, quan ja era maridat amb Isabel de Castella des de feia deu anys, ni el de Carles I el 1516, no van produir «la unidad de España». El regne de Castella va esdevenir el centre del poder dels reis de la dinastia dels Habsburg, però els diversos regnes de limperi van continuar mantenint llur organització política, econòmica, militar i administrativa anterior.35 Els catalans eren estrangers al regne de Castella, així com ho eren els flamencs, els italians o els alemanys. La conquesta dAmèrica, per exemple, fou una empresa del regne de Castella i els catalans en foren exclosos, no pas per una animadversió especial dels reis com, erradament, ha afirmat la historiografia romàntica catalana, sinó purament i simplement perquè eren estrangers igual que els genovesos, els flamencs o els alemanys.36 Els catalans tenien cònsols, com a estrangers, als ports dAlmeria i de Màlaga, però els foren rebutjats a Sevilla i a Cadis, ports molt més importants, durant tot el segle XVI, i tant als ports de mar com als «puertos secos» reberen el tracte destrangers, i encara de segona categoria en comparació amb els genovesos, per exemple.37 El 1674, el cònsol flamenc a Cadis pretenia de representar tots els estrangers, catalans inclosos.38 Al costat de lestrangeria, però, cal no oblidar que Castella era el regne més important dEuropa, que els poders econòmic i militar castellans eren dominants al continent. Com diu Vilar: «La Castille, à son moment dapogée, a joue pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers».39 Aquest fet, que Pierre Vilar refereix al terreny econòmic, tingué repercussions en altres terrenys, entre ells, és clar, el social i el lingüístic.