Si és gran la meua tristesa en veure que Jordi Carbonell, traspassat el 22 dagost de 2017, ja no podrà gaudir del plaer de donar a conèixer a les joves generacions el conjunt de les seues contribucions a la història de la llengua catalana, em queda la satisfacció de constatar que, amb la seua publicació, la Universitat de València contribuirà a la difusió del seu llegat. Serà, també, nestic segur, el millor homenatge que li podem oferir i el que més shauria estimat. En conèixer la iniciativa, Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de lInstitut dEstudis Catalans, no ha dubtat un sol moment a compartir, en nom de la Secció, aquest homenatge.
Em plau tancar aquestes línies expressant la meua gratitud no sols a la Universitat de València i a la Secció Filològica, sinó també a Jordi, Oriol i Anna, fills de Jordi Carbonell, que han facilitat lacompliment, ni que siga parcial, dun dels projecte més estimats del pare: veure editats uns Elements dhistòria de la llengua catalana, que evoquen tan bé el seu somni permanent.
València, primavera de 2017
ANTONI FERRANDO
Universitat de València
Institut dEstudis Catalans
I. ASPECTES GENERALS
1
ELEMENTS DHISTÒRIA SOCIAL I POLÍTICA
DE LA LLENGUA CATALANA
1. El marc conceptual
Intentaré de donar un breu resum de problemes de fet i problemes de mètode duna història sociolingüística de la llengua catalana. Crec que cal demanar-se, no tan solament qui parla quina llengua a qui i quan, segons el plantejament de Fishman,1 sinó també desbrinar per quina causa ho fa. En una anàlisi sociolingüística, sigui sincrònica, sigui diacrònica, no crec que nhi hagi prou amb exposar simplement els fets, sense intentar danalitzar-ne les causes. El perill de la manipulació de les dades obtingudes pel sociolingüista és evident i fins i tot acceptat per alguns. Hensey escrivia el 1975:
One of the practical applications of sociolinguistic study lies in the area of education. Bilingual education, as well as efforts to take into account childrens «substandard» varieties of the national language, have been drawing considerable attention and a certain of official support in the U. S. and Canada. While establishing the guidelines for education is ultimately a political matter, authorities have in fact shown a willingness to be guided by the findings of researchers.2
Allò que ara voldria analitzar més detingudament és la interferència que els factors exògens han produït en el normal procés històric de la llengua catalana dins la societat dels Països Catalans i la resistència endògena a una tal interferència, tot intentant de referir-la a les bases socials que lhan promoguda. Davant lamplitud del problema, mhauré de cenyir a citar uns exemples que em semblen significatius. Naturalment, hauré de referir-me a textos escrits, però procuraré escollir aquells que no són dubtosos en llur interpretació quant a la font i quant al testimoniatge que donen sobre lús de la llengua parlada.
2. El català, llengua nacional
Com a punt de partença de lanàlisi històrica cal escatir els nivells de selecció-codificació i els dacceptació-elaboració funcional que el català havia assolit a ledat mitjana per a esdevenir una veritable llengua nacional. En aquest sentit és clar que el català no era, entre els segles XIII i XV, una llengua no desenvolupada o un vernacle en el sentit usat per Haugen,7 sinó que llevat de les limitacions que lús del llatí comportava aleshores, limitacions que eren comunes a les altres llengües europees i molt particularment a les romàniques havia esdevingut la llengua completa parlada per tota una societat i emprada per laparell dun estat, és a dir, una llengua usada a tots els espais de ladministració, a tots els àmbits de la cultura i per totes les classes socials. Lús de loccità en la poesia sextingeix al començ del segle XV i, daltra banda, correspon a un fet comú a daltres literatures.8
En el camp de la codificació, la pràctica de la cancelleria reial havia conferit al català administratiu el caràcter de llengua unitària, la més unitària de totes les llengües romàniques.9 Aquesta uniformitat de la llengua administrativa era afavorida per la poca diversitat dialectal, el català essent autòcton només al nord del domini lingüístic actual, substancialment entre les Corberes i el Penedès, i havent estat transportat als altres territoris amb la conquesta i el repoblament subsegüent. El testimoni del cronista Muntaner, natural de Peralada, prop del Pirineu, però que escriu al País Valencià, és il·lustratiu:
dun llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans daragoneses. [...] E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alamanya, e per tota Itàlia e per tota Romania: que els grecs qui són de lemperador de Constantinoble són així mateix moltes províncies [...], en les quals ha aital departiment de los llenguatges com ha de catalans a aragoneses.10